divendres, de novembre 07, 2008

L' IDEAL CAVALLERESC


Orígens de la Cavalleria


En principi la Cavalleria està lligada a la història dels guerrers a cavall, particularment en la França de finals del segle X, quan els cavallers es converteixen en el cos militar més important, enfront de la infanteria comuna, i en figura de creixent poder polític. El mer exercici del poder pels cavallers va ser possible perquè solament ells posseïen el necessari entrenament militar, la suficient riquesa i el propi cavall per a poder desenvolupar la seva forma típica de combat.
La diferenciació social basada inicialment en l'habilitat i destresa dels propis cavallers va desembocar en un sentit de classe cavalleresca orgullosa de la seva conducta i valors marcials i desdenyosa cap a altres segments no armats de la societat, els clergues i els camperols. Els cavallers van néixer de la necessitat, entre els nobles i l'Església, de defensar els dominis contra els enemics o contra els pillatges i rapinyes de camins. D'aquesta forma, la Cavalleria va ser un exèrcit coercitiu.
Els cavallers o milites, utilitzant el vocable llatí amb el qual eren denominats, defensaven els interessos d'aquells de qui depenien, és a dir, dels senyors que els mantenien. Els cavallers eren encarregats de cobrar les càrregues que aquells senyors imposaven als camperols. Així com en els cavallers predominava en els seus orígens l'esperit guerrer, ja des dels primers relats artúrics es dóna major èmfasi al valor militar, als fets de guerra i a les descripcions de les batalles.





L'Església es va oposar al poder d'aquests milites, doncs els dominis eclesiàstics tenien també que satisfer aquests pagaments, encara que posteriorment, va desviar l'apetit de combat dels milites cap a objectius més acords amb l'esperit cristià: la lluita contra les injustícies i la lluita contra els infidels. D'aquesta forma, a poc a poc l'Església va acceptar l'ús de la violència fins a tal punt que de l'Església van sortir cèlebres narradors artúrics, com és el cas de Robert de Boron, a la fi del segle XII, i la mateixa Església va proclamar la Primera Croada contra els enemics de la fe cristiana.
Dintre d'aquesta estructura feudal, els cavallers mantenien un feu que un senyor els havia concedit, a canvi de retre-li homenatge i prestar-li servei amb les armes. Al seu torn aquest senyor podia ser vassall d'altre senyor més poderós, o el cavaller ser servit per altres cavallers d'inferior rang. Amb el pas del temps eren molts els milites, de vegades de baixa extracció social, que volien convertir-se en cavallers, pel que es va imposar una prova selectiva, que va acabar per prendre la forma d'un ritu d'iniciació, beneït per l'Església, anomenat recolzament o palmellada.
Com el seu nom indica, el ritu consistia en el cop solemne dau al principiant pel seu padrí o cavaller que li havia instruït i li introduïa en la Cavalleria. El prestigi que va adquirir la citada cerimònia i el caràcter sagrat que li va conferir l'Església, va provocar que molts nobles de naixença es fessin armar cavallers.
Amb el temps, cap al segle XIII, Noblesa i Cavalleria van acabar confonent-se, encara que en general els nobles eren els responsables de mantenir la pau a causa de la seva assumpció d'autoritat real, i de vegades a un especial carisma basat en la seva descendència d'herois o sants, mentre que els cavallers eren els seus auxiliars, sense un llinatge distingit i amb poca o cap terra.
La Cavalleria no va ser només una disfressa o una mera norma de conducta per a un petit grup social, sinó que va suposar una gran transformació medieval l'eco de la qual ha ressonat múltiples vegades en la Història Universal. Reflex d'això va ser l’anomenada literatura cavalleresca que va enaltir la figura d'un cavaller ideal com veiem en el llibre de Lancelot del Llac, pertanyent al cicle de la “Vulgata”: “AL principi, no havia home per naixement millor que els altres, doncs tots descendien d'un mateix pare i mare. Però quan l'enveja i la cobdícia es van apoderar del món i el poder es va imposar sobre el dret, certs homes van ser assenyalats com garants i defensors dels pobres i els humils.”



En definitiva, l'auge de la Cavalleria va tenir lloc a França cap als segles XII o XIII, en la mateixa època que els relats artúrics, però es va desenvolupar i va prendre forma en un context europeu. En els primers relats, en el Cantar de Roldán, per exemple, la Cavalleria o Cavallerositat s'identifica amb l'acció valerosa en el camp de batalla. No obstant això, a partir del segle XII aquesta s'entén com un codi social, moral i religiós de conducta cavalleresca, posant l'accent en les virtuts de coratge, honor i servei.
Les opinions abocades per diferents especialistes com Dujols i d’altres són discutibles en més d'un punt però substancialment correctes i sens dubte bé documentades. Inevitablement es conclou que l'autèntica Cavalleria és iniciàtica i transcendeix per tant en molt la religiositat exotèrica en qualsevol forma que aquesta última adopti.
La història solament ha contemplat la cavalleria com una ordre militar destinada a lliurar combats, demostrant no haver comprès més que la seva forma exterior, això és, el cos físic de la institució.
En realitat, la Cavalleria era una organització molt completa basada en el ternari que comprenia cos, ànima i esperit. L'esperit estava constituït per un areòpag d'alts iniciats, sacerdots-filòsofs hereus de la Saviesa i de la Ciència egípcia dels Mags, de Pitàgores, Plató i els Druides cèltics. Conservaven en el seu col·legi les tradicions mistèriques de l'antiguitat i imprimien moviment a l'organisme per mitjà dels trobadors.




Aquests, bards, menestrals, joglars, constituïen el cos mig que servia de llaç entre els dos extrems. Rebien de l'alt la doctrina i la transmetien cap a baix, per mitjà de poemes i cançons al·legòriques, el sentit íntim de les quals escapava freqüentment a l'auditori compost per gent coberta de ferro, matèria rude, grollera, defensora del dogma, que prenia al peu de la lletra les belles històries dels poetes i extreia les virtuts i l'heroisme indispensable per a l'acció secular que havien de realitzar els guerrers de la corporació.
No es perdi de vista que en el segle XI l'Església experimentava grans dificultats per a contenir el bandidatge dels temps feudals. Europa era un lloc immens i poc segur. La invasió dels bàrbars havia alterat profundament els seus costums. L'autoritat eclesiàstica imposava als poderosos barons la "Treva de Déu", però havia de donar la part a aquests lleons desencadenats, permetent que durant tres dies de la setmana poguessin exercir els seus nobles rapinyes. La massa no estava, per altra banda, penetrada pel fermento teològic de Roma i conservava els costums, usos i creences pròpies del paganisme.
Jesuscrist no era més que un déu entre uns altres, superior sens dubte als déus de l'Olimp als quals havia vençut i destronat, però incomprès pels adeptes de la nova fe.
La Cavalleria era, una prolongació de les ordres eqüestres gregues i llatines. Tot delata, d'altra banda, orígens estrangers a la religió que s'estenia progressivament sobre el país. El present no està fet més que del passat, de la mateixa forma que l'avenir es compon del passat i del present. No es crea un món només amb una vareta màgica. Les coses evolucionen lentament i se succeeixen per filiació. Després, amb el córrer dels segles, canvien de rostre.



A més, la cavalleria occidental medieval té el seu equivalent en la cavalleria sufí, la iniciació guerrera està estretament relacionada amb la iniciació en els oficis i la iniciació espiritual. La tradició de la cavalleria sufí es coneix amb el vocable àrab de Futuwah, segons el Dr. Javad Nurbakhsh , aquesta es fundava sobre els valors de la generositat (Morowat), la dedicació absoluta als altres (Isar), el sacrifici (Fada Kari), l'auxiliar als oprimits i desemparats, la compassió cap a les criatures, el mantenir la paraula donada i , finalment, la humilitat. A més estaven compromesos amb un codi ètic (Adab) i uns costums de cavalleria.
Els orígens de la Futuwah sembla que es remunten fins a l'Iran pre islàmic, és a dir, al zoroastrisme. Encara que com després veurem també va tenir un fort assentament en el món turc. En el sufisme aquest concepte transmet la idea i el sentiment de la noblesa en el comportament. Hi ha un Hadiz on el Profeta diu: "He estat enviat per a perfeccionar la noblesa del comportament" i altre referit per Sulami : ..l’Arcàngel Gabriel va venir a buscar al Profeta i li va dir: Oh, Mahoma, t'he portat l'excel·lència del comportament.., consisteix en que perdonis al que ha estat injust amb tu; que donis al que et nega , que visitis al que s'ha desviat de tu; que t'apartis del que dóna proves d'incomprensió cap a tu, i que practiquis el bé amb el que actua amb tu pel mal."
Qualsevol via de realització espiritual inclou la preparació i la purificació de la "matèria" receptora sobre la qual es pretén exercir una influència espiritual. El descens de l'esperit diví requereix d'un ànima purificada. Aquesta és la finalitat de l'excel·lència del comportament i de la noblesa del cavaller. Aquesta purificació de l'ésser és el segell de l’"Home Perfecte", en el sufisme aquesta noblesa condueix a l'obertura del "cor" espiritual, segons el gran mestre sufí Rumí "El cor físic posseeix un ànima immaterial (yân-i-ûâî ) que, quan està purificat i il·luminat per l'amor, produeix un altre cor, és a dir, l'òrgan espiritual que percep l'invisible. El suwaydâ és el lloc de la revelació mística i del coneixement diví (´ilm-é-î ) Déu ha dipositat en aquest cofre la joia que ningú més en l'univers pot contenir" (Matnawi, I, 1016).
Històricament ens hem de remuntar fins al califa abasida AL Nasir li Din Allah (m.620/1233) per a trobar l'origen més significatiu de l'establiment d'una filiació iniciàtica de la Futuwah. Aquest califa rep la investidura de mans d'un dels grans representants de Bagdad: AL Shayj ´Abd al Yabbar i recorre al cèlebre sufí Omar Suhrawardi perquè constitueixi socialment la cavalleria, escrivint els tractats sobre la Futuwah, al mateix temps que organitza la institució iniciàtica. Aquest fet ens recorda el paper de San Bernardo pel que fa a l'Ordre del Temple.
La Futuwah pretenia ser un instrument d'educació i d'iniciació espiritual; en el plànol temporal i en l'espiritual, era un mitjà de mobilitzar als diferents mitjans socials cap als valors espirituals de l'Islam. El Califa AL Nasir va voler estendre la iniciació més enllà dels limitis del seu Imperi iniciant al sobirà Saldyukid de Anatolia, Kayka´us. A petició del Nasir la seu últim descendent Kayqubad també va ser iniciat per Suhrawardi.


Aquest llinatge cavalleresc i aristocràtic de Futuwah va sobreviure durant algun temps a Egipte sota els Mamelucs para acabar desapareixent. La tradició de la cavalleria espiritual la tornem a trobar en un dels cossos d'infanteria de monjos-soldats més coneguts del món àrab, els geníssers. Organitzats en una època en la qual tota Europa prevalia el reclutament feudal. La creació d'aquest cos es deu al Sultà otomà Murat I (1359-1389), encara que la figura espiritual que la va inspirar va ser el sant Haxi Bektach Veli, tornem a trobar aquí els colors blanc i vermell utilitzats pel temple i els assacis –més coneguts com l’Ordre dels Assassins-, utilitzaven el vestit blanc i un bonet vermell, ser genísser exigia l'obediència absoluta a les ordres dels caps i oficials; la unió perfecta entre tots els membres del cos; acceptació alegre d'una vida senzilla i adusta, entrenament militar; acatament de les normes de l'ordre religiosa dels "bektachís". A més no podien casar-se, portar barba, viure fora de les seves casernes, exercir cap ofici, beure vi, ni practicar jocs d'atzar. Segons Ahmet Cevat Bey practicaven un misticisme encès: " Som creients (…), oferim la nostra vida per aquesta creença (…), estem embriagats de tota l'eternitat (…), oferim la nostra vida per aquesta creença (…), estem embriagats en la llum divina (…), em format, en aquest món, una legió sempre en èxtasi davant la grandesa de Déu".
Com veurem més endavant en parlar de l’ideari cavalleresc en l’Occident cristià, són moltes les similituds entre aquesta Futuwah i l’Ordre de la Cavalleria, no ens han d’estranyar les relacions més que cordials entre els templers i els seus equivalents musulmans: Drusos i Assassins.





I és que en realitat la cavalleria medieval, tot i desenvolupar-se en l’Edat Mitjana, sota el mantell de l’Església Catòlica, enfonsa els seus arrels molt més enllà, molt abans. Segons Julius Evola: La cavalleria, tenint per ideal a l'heroi abans que al sant i al vencedor abans que al màrtir; per a qui tots els valors es resumien en la fidelitat i l'honor, més que en la caritat i l'amor; veient en la deixadesa i la vergonya mals pitjors que el "pecat": poc inclinat a no resistir al mal i a retornar bé per mal, sinó, més aviat, habituada a castigar la injustícia i retornar mal per mal; excloent de les seves files aquells que mantinguessin el principi cristià de "No mataràs", tenint per principi no estimar a l'enemic sinó combatre'l i no demostrar magnanimitat amb ell sinó després d'haver-lo vençut; en tot això la Cavalleria afirma, gairebé sense alteració, una ètica heroica-pagana en el sí d'un món que tenia de catòlic solament el nom.
Hi ha més. Si la "prova de les armes", la solució de les conflictes per la força, considerada com una virtut concedida per Déu a l'home per a fer triomfar la justícia i la veritat, és la idea fonamental sobre la qual reposa l'esperit cavalleresc i s'estén del dret feudal al plànol teològic proposant l'ús de les armes i el "judici de Déu", fins i tot en matèria de fe, tal idea pertanyia, també, a l'esperit pagà; més directament encara, es referia a la doctrina mística de la "Victòria", que, estranya als dualismes propis de les concepcions religioses, unia l'esperit a la potència, transformant la victòria en una espècie de consagració divina, al vencedor i a l'heroi en un ésser tan pròxim als "cels" com podia estar-lo un sant o un asceta; mentre que assimilava al vençut, per contra, al culpable i gairebé al pecador.





Aquest treball de transformació que escapa, sovint, a la història tradicional, ha de ser analitzat per la Filosofia. En aquest terreny una plèiade d'escriptors han exhumat, per a sorpresa dels Pontífexs, una Cavalleria completament diferent d'aquella de la Tradició. Que la cavalleria de l'Edat Mitjana procedeixi de les iniciacions gregues o druídicas no sembla discutible. Però en el cas que derivés d'una formació cèltica, podria dur molt més allà.
Artur, el Rei - Cavaller i el "penteyrn" dels Bretons, pretenia extreure el seu origen de Troia i la seva genealogia de Ascanio, fill d'Enees l'Iniciat, funda l'Ordre de la Taula Rodona sobre tradicions antigues. El punt de partida de la institució es perd doncs en la nit dels temps, però l'evidència imposa que les associacions cavalleresques eren alienes a la doctrina cristiana, Sembla bé demostrat que la cavalleria és una ordre mistèrica, prolongació de Memfis, Tebas i Grècia. El docte Goerres va convenir que formava una àmplia societat secreta i identificava tots els seus ritus amb els misteris pagans.






El Grial és la clau del misteri cavalleresc. És la màscara cristiana de la fe antiga, el Palladium de l'ordre que ho situa a l'abric de la sospita de heretgia. El Grial de les llegendes de la Taula Rodona és, per al profà i l'església gelosa, el Sant Got en el qual Jesús ha celebrat l'últim sopar abans de la seva mort i instituït el sagrament de l'eucaristia. En realitat, per als adeptes, era altra cosa, o més aviat, el símbol espiritual de l'arcà materialitzat per Roma.
El títol de cavaller no es concedia en absolut a la lleugera. Calia superar certes proves. Tot just podem imaginar que aquestes proves es limitessin a rudes estocades o proeses de bravura. Es tractava d'altra cosa. Per a ser armat cavaller calia ser home de bé en tota l'acceptació del terme, renunciar a la vida de rapinya dels barons errants i protegir a la vídua i a l'orfe, en una paraula estar regenerat i nascut per a una vida nova.
L'Església, en el segle XI no podia més que oposar una feble barrera a les depredacions dels grans senyors i no va poder en absolut exercir suficient influència perquè es pogués canviar els costums feudals. Calia para una obra tan considerable una lleva més poderosa que la força del clergat sobre els elements temporals.
No neguarem absolutament a l'Església romana una acció moral que seria injust negar. Però la cavalleria, encara que s'hagi desenvolupat sota el seu patronatge, era una mica més que un hàbil maquillatge, un cimbell de la potència dels papes.
Una objecció es planteja: en els seus bons temps la cavalleria no era hereditària mentre que la noblesa de raça si ho era. Aquest tret distintiu mostra que la cavalleria consagrava una evolució moral completament personalitzada.




La cavalleria llegendària exigiria un període de prova molt forta. Originàriament durava vint-i-un anys. Era conferit per mitjà d'un cerimonial simbòlic que sorprenia al menys avisat. Els padrins o jurats eren indispensables i no comparses de mera forma. El candidat passava primerament per banys freqüents, després romania diverses nits en una capella fosca sense llum. Era la "nit de la tomba" en la qual l'home vell anava a ser inhumat i després entrar en putrefacció per a ressuscitar a una vida nova (la Vita Nuova de Dante). Després reapareixia amb el dia, vestit de blanc per a testimoniar la resurrecció moral. Llavors realitzava els ritus de la religió oficial. Després d'aquest deure rebia l'espasa, la del bon combat, i es procedia a vestir-lo. Un discurs iniciàtic acompanyava cada peça de l'armadura que habitada en alguna part del recipiendaris en els deures del seu càrrec. La intenció esotèrica és manifesta: l'armadura no és més que una al·legoria.

La cavalleria s'inspirava en principis molt elevats per a no ser més que una institució guerrera. El cavaller era un guerrer a cavall de la Europa medieval que servia al rei o a altre senyor feudal com contrapartida habitual per la tinença d'una parcel·la de terra, encara que també per diners o com tropa mercenària. El cavaller era en general un home de noble bressol que, havent servit com patge i escuder, era després ceremonialment ascendit pels seus superiors al rang de cavaller. Durant la cerimònia l'aspirant solia prestar jurament de ser valent, lleial i cortès, així com protegir als indefensos.




Ideals Caballerescos

Ara bé: per a tenir feu, per a ser admès en el vassallatge, cal mostrar-se primer de tot, capaç de dur les armes. En la institució de la cavalleria, el caràcter militar és la clau d’aquesta modalitat del Contracte Feudal. El vassall és el soldat per excel·lència, soldat que combat a cavall (cavaller), per a distingir-se del poble que només guerreja a peu. En aquesta distinció el que està operant és l'estructura jeràrquica i piramidal de la societat feudal. I és tal aquesta assimilació cavaller-soldat que les paraules “vasallus” (cavaller) i “miles” (soldat) són emprades indistintament en el llenguatge del segle XI.
Doncs bé, amb la cavalleria apareix l'ideal cavalleresc. En aquest s'expressen els ideals de la noblesa i de les corts medievals. A què apunta llavors aquest ideal cavalleresc? En primer lloc, en una societat com la medieval, penetrada de cristianisme per tots els porus, s'acudeix a les creences religioses per a fonamentar l'ideal mateix. Aquest és expressió dels sentiments religiosos.





L’arcàngel Sant Miguel, famós pels seus fets d'armes, és l'avantpassat dels cavallers i el seu patró. I la cavalleria no és altra cosa que la successió terrenal de l'exèrcit celestial entorn del tron del Senyor. En segon lloc, si acudim a les cròniques de llavors, l'ideal cavalleresc apareix en un doble aspecte: teòricament és una crida a la virtut, a la glòria per les armes, al cultiu del bell i el bo: honor, lleialtat, cortesia, pietat, gentilesa, valentia, ascetisme, decència, senzillesa, defensa de les vídues i desprotegits, justícia, continència, compassió, amor.




Però a la pràctica, es converteix en traïcions, enveges, crueltats, violències, cobdícies. Com anota l’ historiador Huisinga en el seu cèlebre llibre “La tardor de l'Edat Mitjana”, la cavalleria és una professió de les armes que en última instància és una qüestió de guanys.
En tercer lloc, la producció literària més popular de l'ideal, a més dels càntars de gesta (El Meu Cid, La Cançó de Roland…) i la lírica dels trobadors (cavalleria poètica on dames, cavallers, armes, amors, cortesia, són líricament poetitzats) són els llibres de cavalleria. En aquests, el protagonista és el perfecte cavaller, l'heroi, les accions del qual ho fan immortal. I amb l'heroi, l'estimada, la dama dels seus somnis i amors. És la figura de l'heroi per amor. En aquesta figura brilla, com molt bé ho adverteix el ja citat Huisinga, l'erotisme de l'ideal cavalleresc. Cal mostrar el valor, exposar-se a perills, sofrir, morir, tot per la dama del seu amor. I sobretot, el súmmum de l'heroisme consisteix que cal lliurar-la del perill o dels perills, que perdi el seu virginitat en mans d'un altre. Aquest motiu eròtic, aquest conservar l'estimada per a si, posseir-la, lliurar-la d'uns altres, és el foc vital del cavaller com heroi. D'aquí els tornejos cavallerescos. En això es lluita per la possessió i defensa de l'estimada, la qual regala a la seva combatent part de la seva roba o del seu cabell o del seu perfum. No sense raó l'Església condemna els tornejos. Són adulteris o sexualitats.



En quart lloc, la gran creació institucional de l'ideal són les ordres militars: Cavallers, Templaris, Santjoanistes, etc. Aquestes ordres volen ser encarnació de la noblesa d'ànim i esperit del guerrer cristià. Fan vots com les ordres monàstiques i tenen els seus rituals de cor i missa. El seu gran enemic és l'Islam. La lluita contra aquest és el suport de la seva constitució. No obstant això aquest és el seu aspecte teòric, doncs en la pràctica (com pot succeir amb qualsevol idea i el seu ús) les ordres es converteixen en grans institucions polítiques i econòmiques, immenses potències financeres en constant joc d'interessos polítics.
En cinquè i últim lloc, en el plànol històric, la gran gesta de la cavalleria van ser les Croades. L'alliberament de Jerusalem com gest heroic i piadós, deixant de costat les seves incidències econòmic-polític-socials, respon adequadament a l'objectiu cavalleresc. En ella, heroisme i cristianisme s'uneixen perquè el perfecte cavaller s'immortalitzi en les seves accions i lluites contra islàmics i turcs.
Valor: Els cavallers han de suportar sacrificis personals per a servir els ideals i a les persones necessitades. Això implica el triar mantenir la veritat costi el que costi. El valor no significa ser estúpid arrogant, sinó tenir voluntat de fer el correcte. Aquests personatges tenien un gran valor, capaços de barallar amb gran coratge contra éssers superiors que mantenien a les persones dels pobles terroritzats. Els cavallers eren capaços d'enfrontar-se a persones amb major habilitat per a lluitar, sense aturar-se a considerar les conseqüències.
Defensa: Els cavallers juraven quan eren ascendits, defensar als seus senyors i senyores, a les seves famílies, a la seva nació, a les vídues i als orfes, i a la Església.
Fe: Els cavallers que tenien una forta fe en Déu que els permetia portar a terme tota una vida de sacrificis i temptacions, donant-los arrels i esperança fortes contra els malvats del món.
Humilitat: Els cavallers humils eren els primers a dir a les altres persones quan portaven a terme fets de gran heroïcitat, donant-los l'honor que mereixen dels seus bons fets. I deixant o altres que els felicitin pels seus propis fets i aquests els ofereix a Déu. Aquesta és una de les característiques més excel·lents d'un cavaller.
Justícia: Per als cavallers era molt important buscar la veritat sobretot, els cavallers no buscaven el seu benefici personal. La justícia sense temperar per la misericòrdia pot portar pena. La justícia buscada pels cavallers sense cedir a la temptació era la utilitzada per ells.
Generositat: La generositat era una característica d'un cavaller. Per a contradir la debilitat de l'avarícia, els cavallers eren tan abundants com els seus recursos permetrien. Un cavaller generós pot recórrer millor la línia entre la misericòrdia i la justícia freda.
Temprança: El cavaller havia d'estar acostumat a menjar i beure amb moderació. A més el cavaller ha de ser moderat amb les seves riqueses, això no significava abstenir-se d'elles sinó, no utilitzar-les vanament. Sense temprança no es podia mantenir l'honor de la cavalleria. El cavaller havia de contenir-se dels seus apetits sexuals.
Lleialtat: Els bons cavallers juraven defensar ferventment els seus ideals, a l'Església i als seus senyors, ells donarien la seva vida per defensar-los.
Noblesa: La noblesa és el principi de la cortesia. I els cavallers devien així ser cortesos, honrats, estimables, generosos i il·lustres, equitatius amb tots mentre mantinguessin un caràcter noble amb els ideals de la cavalleria. Un cavaller és per sempre un exemple a seguir.



Els cavallers també posseïen manaments infrangibles:


Creureu en tot el que la Santa Església ensenyi i observareu tots els seus manaments. Protegireu a la Santa Església.
Tindreu respecte per les seves debilitats, les defensaràs.
Estimareu el país que vareu néixer.
No retrocedireu davant l'enemic.
Fareu als infidels una guerra sense quarter.
Complireu els vostres deures feudals si no contradiu la llei de Déu.
No mentireu i sereu fidel a la vostra paraula.
Sereu generós.
Mantindreu el bé enfront de la injustícia i el mal.



Èpoques de la Cavalleria

Heroica: Aquesta va ser l'època de màxima expressió, la cristiandat era la fi i objecte de l'home. Es va produir en els segles XII i principis del XIII. La cavalleria es caracteritzava per ser viril, austera i conquistadora.
Galant: Es va produir a finals del XIII. Comença a declinar la cavalleria. En aquesta època es registren poemes, joglars i relats sobre la cavalleria. El cavaller canvia la guerra per les passions amoroses amb les dones.
Decadència: Les guerres santes perden el sentit i la pau els fa sedentaris i de dediquen a l'oci. A més s'obre la inscripció a la cavalleria a tots els joves, dignes o no. Però principalment l'esperit religiós ja no posseïa la seva ànima.

Si desitjeu ampliar la perspectiva sobre aquest tema podeu seguir l'enllaç seguent:

http://terradesomnis.blogspot.com/2008/11/el-simbolismo-del-caballero-y-el-dragn.html

dissabte, de novembre 01, 2008

XANGRIL·LA : LA RESPLENDENT


Entre els antics mites budistes figura el d’un paradís perdut, conegut com Chang (ciutat) Shambal·lah, la font de la saviesa eterna on vivien éssers immortals en harmonia perfecta amb la naturalesa i l'univers. En l'Índia, la situen oculta entre els Himalaies i es diu Kalapa, mentre que la tradició xinesa la situa en les muntanyes del Kun Lu. Així mateix, en l'antiga Rússia es parlava de la llegendària Bielovodye, la Terra de les Aigües Blanques, on vivien sants ermitans d'immensa saviesa. James Hilton, en la seva novel·la “Horitzons Perduts”, va recrear el mite i la va anomenar Xangri-La – la Resplendent -, nom pel qual avui és reconeguda arreu.
L’Hinduisme, el Xamanisme i el Budisme, tots ells conserven tradicions que postulen a Xangril·la com la font mateixa de la seva religió. Per milers d'anys s'han escoltat relats i rumors sobre algun lloc enllà al Tibet, entre els majestuosos pics i els apartats valls de l'Àsia central, que persisteix com un paradís inaccessible, un oasi de saviesa universal i pau, anomenat Xangril·la.
H. P . Blavatsky va ser la primera ocultista occidental que va escriure sobre l'existència d'aquell santuari de l'Àsia Central, a la que va anomenar “la mítica Shambal·lah”. Va dir que era una ciutat etèrica en el Desert de Gobi que servia de quarter invisible als Mahatmas, agrupats en la Gran Fraternitat de Mestres Espirituals que treballen ocults, guiant i protegint a la humanitat. També sabem que, en els anys trenta, Nicholas Roerich, l'artista i instructor espiritual rus, va passar molts anys en expedició per aquella part del globus, a la recerca de Xangril·la i la seva Saviesa.
Per les mateixes dates, també es coneixeria Xangril·la per James Hilton autor d’una novel·la ”Horitzons Perduts” (1933) que va ser duta al cinema per Frank Capra . Tant en la novel·la, com en el film aquesta terra va ser retratada com un centre de felicitat, saviesa i eterna joventut.

LA XANGRIL-LA DE JAMES HILTON



Com aquells miratges que en el desert sempre estan uns passos per davant del viatger assedegat que mai arriba, Xangril·la és un món amagat al que sembla impossible accedir. L'antiga creença budista diu així:
“Per a arribar, no cal contar amb un mapa o amb guies avesats, només cal estar preparat íntimament. Llavors, l'inefable apareixerà davant la vista en tota la seva esplendor”.
És Xangril·la el paradís perdut on habiten homes perfectes, la Kalapa dels hindús? És la vall oculta del Kun Lun on, segons els xinesos, viuen éssers immortals? És la Terra de les Aigües Blanques, la Bielovodye russa, aquella dels sants ermitans de gran saviesa? La Agartha dels místics i ocultistes occidentals? La Tir- Na – Nog cèltica? O és Chang Sambal·lah, el lloc sagrat dels budistes on es troba la font de l'eterna saviesa? És totes elles i no és cap. Com els miratges, està i no està. Només espera al pelegrí de cor net i esperit obert per a oferir-li els seus misteris.
En la seva novel·la Horitzons Perduts, l'escriptor anglès James Hilton va construir un món ideal, al que va anomenar Xangril·la (convertit al poc temps en sinònim universal de lloc edènic). Estava poblat per un reduït i selecte grup d’escollits procedents de diferents parts del món i eren governats per un Dalai Lama molt especial: el missioner catòlic Francois Perrault, de l'ordre dels Caputxins, que havia arribat al Tibet en 1734 i seguia viu cap a 1930 (!), data en que transcorre la major part de la novel·la. Hugh Conway, jove cònsol anglès en l'Índia, arriba amb altres tres britànics fins a aquesta oculta vall tibetana, després d'un accidentat viatge amb avió.
Quan Conway va veure Xangril·la, es va enfrontar amb una estranya i gairebé irreal aparició: un grup d’acolorits pavellons s'agrupaven en el vessant de la muntanya. Era superb i exquisit. Una continguda emoció duia la mirada des dels lleus sostres blaus fins a la tremenda molla grisa de la roca. Més enllà, ho envoltaven els pics i pendents nevats del Karakal.
En l'antic monestir budista, Conway i els seus companys de viatge troben un lloc on la reduïda comunitat de “Lamas” intenta conservar els tresors de la civilització, amenaçats per la violència d'una època que l'home, al recrear-se amb la tècnica de l'homicidi de masses vessarà una ràbia tan ardent sobre el món que tota cosa preciosa estarà en perill. El món que acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i advertia la proximitat de noves tragèdies que s’intueix en les pàgines d'Horitzons Perduts, on l'idíl·lic univers tibetà que construeix Hilton no és una promesa de futur, sinó un rescat del passat ideal, del paradís perdut per la civilització de la màquina.
Quan Hilton va situar a la seva mítica Xangril·la en el Tibet, els lectors occidentals de la seva novel·la van quedar fascinats per aquest món misteriós que des d'antic havia atrapat l'interès de missioners i expedicionaris. Des dels principis del segle XVI, els jesuïtes van intentar arribar a aquests alts altiplans del Himàlaia on es creia que existia una antiga comunitat de primitius cristians – el Regne del Preste Joan?-. Quan finalment el pare Antonio d'Andrade va assolir travessar mil obstacles i accedir al prohibit regne de Guge, es va trobar amb els “Lamas”, monjos budistes de molt estranyes i cruels costums: entre elles, l'assassinat deliberat de nombrosos camperols triats a l'atzar, cerimònia que es complia una vegada a l’any i mitjançant la qual, els morts arribaven a l'eterna felicitat. Així mateix, va sorprendre als missioners europeus el costum dels “Lamas” d'adornar els seus vestits amb ossos humans. Al llarg dels segles següents, els jesuïtes van enviar nombroses missions al Tibet para ser finalment reemplaçats, segons ordre papal, per l'ordre dels Caputxins.
A principis del segle XX, l'escriptora francesa Alexandra David-Néel, gran coneixedora de la religió budista, va recórrer camins escarpats, va enfrontar pluja, fang, neu, calamarsa i l'hostilitat de tibetans, xinesos i anglesos fins a arribar a les Lamaseries tibetanes. Llibres seus com “Màgia i misteri en el Tibet” van contribuir a alimentar a l’Occident la imatge llegendària d'un país inaccessible i misteriós. A través de les seves obres es va difondre la capacitat dels monjos tibetans per a entrar en profunds èxtasis, levitar i dominar les sensacions corporals, com també la creença que podien predir l'avenir, virtuts que Hilton atribueix als “Lamas” de Xangril·la. En un dels seus relats, David-Néel descriu com un Lama s'enlaira pels aires d’una manera que semblava sobrenatural: “Vaig Poder veure el seu rostre impassible, perfectament tranquil, amb els ulls oberts i la mirada fixa en algun lloc molt elevat. L'home no corria, semblava elevar-se del sòl i avançava a salts. Els seus passos tenien la regularitat d'un pèndol”.
L'existència de túnels sota el palau de Potala en Lhasa s'entreteixeix amb l’altre mite tibetà conreat per escriptors europeus. En la seva novel·la Xangril·la, el espiritista rus Nikolai Roerich parla de Agharti (deformació de Agharta, nom del paradís subterrani budista) com del lloc on estava Chang Xangril·la, seu del rei del món. Segons Roerich, Agharti estava relacionat amb tots els continents per mitjà de passadissos secrets.
Xangril·la és tan enigmàtica i evasiva com el mateix Tibet, on la va situar el novel·lista James Hilton. En la vall de la Lluna Blava està el mític regne intemporal d'homes savis i de llarga vida. Un lloc on es contempla la sortida del Sol mentre que els homes del món exterior només escolten l'alarma del rellotge que els reclama per a les seves urgents obligacions.


NICOLAS ROERICH

Roerich va ser, sense cap dubte, un dels homes més estranys i valuosos que ens han llegat els darrers segles de l'últim mil·lenni. Havia nascut a Rússia, en la vella Sant Petersburg, el 27 de desembre de 1847. El seu pare, va ser un notari de renom; la seva mare, Maria Kalashikova, pertanyia a una antiga família de la noblesa russa. La seva infància va transcórrer a Isvara, en plena naturalesa, on sovint, en la solitud, va començar a escoltar el murmuri del vent i a sentir vibrar la terra i el cel amb l'esperit de la vida. Com Leonardo i tants altres, Roerich va trobar en la Mare Naturalesa al seu primer i únic Mestre.
El 28 d'octubre de 1901, Roerich contreu matrimoni amb Helena Ivanovna, filla del arxiduc Chapochnikov. Ella seria la seva companya inseparable en l'aventura i en l'obra espiritual que més tard ambdós emprendrien.
Va abandonar la seva pàtria poc després de la Revolució d'octubre, i va anar a instal·lar-se, encara que només provisionalment en la veïna Finlàndia.
Al març de 1919 exposa algunes de les seves més de 1200 pintures a Hèlsinki. Aquest mateix any, troba a Londres a Rabindranath Tagore.
En 1920, convidat pel Dr. Robert Harshe, de l'Institut d'Art de Chicago, Roerich arriba a Nova York. Presenta exposicions en vint-i-nou ciutats d'Amèrica. Dóna conferències, s'entrevista amb grans homes del món de les arts, de la política, de la ciència, i estableix una solida amistat amb Huxley, Einstein i Millikan, amb els qui mantindria una nodrida correspondència durant la resta de la seva vida.
Quan ja era conegut a Europa i Amèrica com poeta, pintor i decorador de teatre, va abandonar sobtadament una vida que semblava bolcada a la fama, i va emprendre una expedició de coneixement profund per l’Àsia Central, acompanyat de tota la seva família. Perquè ho va deixar tot per a fer aquell viatge?
A l'agost de 1925, la seva expedició partia de Caixmir i travessava al setembre els cims de Karacorum. Des de 1928, va fixar la seva residència a Nagar en la vall del riu Kulu, als voltants de Caixmir, del Ladath i el Tibet. Allí va viure pintant i aspirant profundament el pensament superior fins a la seva mort que va tenir lloc en 1947.

LA AGNI YOGA SOCIETY

En 1930 funda amb la seva esposa Helena la “Agni Yoga Society”, inspirada pels "Adeptes d'Orient" –la Societat Teosòfica-. Helena Roerich va ser la primera traductora al rus de l'obra “La Doctrina Secreta” de la fundadora de la teosofia H.P. Blavatsky.
En 1931 té lloc a Bruixes, Bèlgica, la primera convenció internacional del Pacte i Bandera de la Pau, una societat a la qual representants de diverses nacions del món és comprometien a tirar endavant el diàleg entre els diferents pobles i les diverses maneres d’entendre l’espiritualitat. Aquesta iniciativa va quedar absolutament esborrada per la II Guerra Mundial.
Nicolás Roerich i la seva dona Helena, tindrien la responsabilitat de transmetre els ensenyaments del Agni Yoga.
És a Londres on tindrà lloc el primer contacte amb el Mestre Morya que determinarà la línia a seguir en els ensenyaments. Van traslladar-se a Nova York on s'estableix definitivament la seu de la Societat Agni Yoga. En aquells anys els Roerich arriben a grans assoliments espirituals i serà en aquella ciutat on trobaran les persones que integraren el primer grup d'estudi. Dels arxius a Riga, Rússia, ara en poder del Museu Roerich a Nova York, es desprèn la informació que demostra la relació que ells havien mantingut en vides anteriors.
A més del matrimoni Roerich, van formar part d’aquest primer grup de la societat Agni-Yoga:
Sina Lichtmann
Maurice Lichtmann (espòs de Sina)
Sophie Shatran (mare de Sina)
Frances Gran
Esther Lichtmann (germana de Maurice)
Louis Horch (portat per Sina)
Neftie Horch (esposa de Louis)
És curiós el fet que els Roerich sabien les inicials dels noms de les persones d'aquest grup abans de que les coneguessin.
Es va establir el grup d'estudis i abans de començar a aprofundir en l’Agni Yoga, van estudiar conceptes que havien d'aprendre, tals com la jerarquia i el Mestre entre d’altres. En aquestes reunions els Roerich rebien els missatges del Mestre i aquests eren escrits pel mètode d’escriptura automàtica en llibretes o en enormes rotllos de paper en lletres grans. Van ser moments de gran felicitat per a tots ells.
Tres anys després es va rebre l'ordre de fer el primer llibre i el material va sortir d'aquelles llibretes i d'aquells rotllos que escrivien Helena i Nicolás respectivament. Els llibres eren publicats separats per períodes de dos anys, el que donava l'oportunitat als estudiants d'estudiar cadascun amb deteniment. Mentre això succeïa a Nova York, a Rússia era molt diferent. Allà els ensenyaments van estar prohibits per molts anys. Això va ser degut al fet que eren de caràcter espiritual, esotèric i ocult, la qual cosa ho feia inacceptable per al sistema del comunisme dogmàtic. A causa d'això moltes persones van sofrir empresonament i uns altres senzillament van ser assassinats.




LA LLEGENDA DE XANGRIL·LA.

La llegenda de Xangril·la (o de Shambhalah) és un mite que transcendeix allò geogràfic, o a l'esperit humà; i que venint del passat més remot, ens duu l'esperança profètica. No és un país ideal, ni una edat d'or, ni un messies individual, ni un poble, sinó tota la humanitat en un futur estat més evolucionat de les ànimes, és el regne espiritual de la bellesa, en el país invisible dels immortals, en la ciutat mística de la Llum segons les notícies recollides per Roerich en el cor d'Àsia.
Segons la tradició estesa per tota Àsia, una comunitat de grans savis, els Mahatmas, viuen en un paradís de ciència sagrada i espiritualitat en algun lloc indeterminat al nord del Tibet, entre el massís de Altirtag i Kun-lun, Altai a Mongòlia, T’saidan i Xina, és a dir, en algun lloc del desert de Gobi.
Aquesta ciutat mística seria la custòdia d'una tradició més antiga que la Humanitat mateixa. Des d'aquest centre Suprem eventualment són enviats emissaris amb missions pacificadores o amb la finalitat d'aportar als éssers humans els mitjans necessaris per a la seva pròpia elevació.
"En veritat el poble de Xangril·la apareix ara i adés en el món"? li va afirmar un Lama a Roerich.
Conta Roerich que en 1924, un il·lustrat Lama, fidel deixeble del fundador del Monestir de Ghum, en la frontera nepalesa, els va dir davant una impressionant efígie del senyor Maytreya: "En veritat, el temps del gran adveniment s'acosta. Segons les nostres profecies, l'època de Xangril·la ha començat ja. Rigden Jyeppo, el Sobirà de Xangril·la, està preparant ja el seu exèrcit invencible per a la batalla decisiva, i s'estan encarnant tots els seus auxiliars i oficials”.
Mentre visitava els sants llocs de la Índia, un Lama tibetà es va trobar al tren amb un vell sadhu hindú que no parlava tibetà. Per casualitat el Lama va començar a parlar-li i tot que el sadhu li contestava en indostani, ambdós s'entenien. Al contar-nos el Lama aquesta experiència, agregava: “Només en el temps de Xangril·la es comprendran totes les llengües sense haver-les estudiat: perquè escoltem i entenem no el so exterior, i veiem no amb l'ull corpori, sinó amb el tercer ull, que es veu simbolitzat en el front de les nostres imatges: aquest és l'ull de Brahma, l'ull de la saviesa omnivivent.
A les altes muntanyes de Sikkim, a la falda dels Himalaies, entre els rododendres en flor i aspirant l'aroma del fragant “balu”, la planta salutífera, un Lama, semblant a una efígie esculpida medieval, ens va dir, assenyalant els cinc cims de Kinchenjunga:
“Vet aquí l'entrada a la terra santa de Xangril·la. Creuant per passadissos que travessen meravelloses coves subterrànies de gel, uns quants justos han arribat, àdhuc en vida al sagrat lloc on es tanquen tota saviesa, tota glòria, tot esplendor”.
Un altre Lama de la Secta Vermella ens va parlar dels meravellosos Rostissis, d'aspecte indostani, llarga cabellera i vestidures blanques que sovint apareixen en els Himalaies: són "els prudents que saben dominar les energies interiors i unir-les amb les energies còsmiques". Segons el Lama, director de l'Escola de Medicina de Lhasa, un ancià il·lustrat, coneixia personalment a aquests Rostissis i en els monjos del monestir estaven en relació directa amb ells.
Preguntem a un Lama sobre “els homes de les neus” i va respondre al seu torn, en forma sorprenentment tranquil·la i afirmativa: “A aquests homes de neu se'ls veu molt rares vegades. Són els fidels guardians de les regions dels Himalaies, on s'amaguen els Ashrams secrets dels Mahatmas. Antany, a Sikkim vam tenir varis Ashrams dels Mahatmas. Aquests savis Mahatmas dels Himalaies dirigeixen les nostres vides, mitjançant treballs i estudis incessants. Dominen els poders suprems. Solen manifestar-se com gent normal en diversos llocs, aquí, més enllà de l'oceà i per tota Àsia”.
En les escriptures antigues hi ha indicis suggestius sobre una Nova Era, sobre els grans avatars que hauran de venir per a salvar la humanitat, sobre la ciutat sagrada de Kalapa, dels esforços dels Arahates, segle rera segle, per a despertar l'esperit adormit de la humanitat. Veiem els mateixos indicis en les Doctrines dels Grans Mahatmas i en les escriptures i a les llegendes referents a Xangril·la (Shambal·lah). En sànscrit, en indostaní, en xinès, en turc, en les llengües calmuca, mongòlica i tibetana i en moltes més asiàtiques, s'expressen les mateixes idees, els mateixos indicis respecte a l’immediat futur.
S'aproxima una gran època. El sobirà del Món està llest per a lluitar. Moltes coses s'estan manifestant. El foc còsmic –l’esperit - s'està acostant novament a la terra. Els planetes estan manifestant els nous temps. Però haurà molts cataclismes abans de la Nova Era de prosperitat. Novament la humanitat serà posada a prova, per a veure si l'esperit ha progressat prou.
Novament ens aproximem al nostre gran Kalachakra. Aquest ensenyament del Kalachakra, aquesta utilització de l'energia primària, ha estat anomenada: Ensenyament del Foc.
Què és el que revela el Kalachakra Mandalla-Roda del Temps ?.
L'exterior significa relacions amb l'univers i totes les ciències tradicionals tals com astronomia, astrologia, matemàtiques, medicina... L'interior significa relacions amb el cos humà, la seva estructura interna i energies subtils, el desenvolupament de les quals es deu al ioga i al tantra. El significat del secret es refereix al cicle complet de l'estudi i practica de la meditació tàntrica sobre Kalachakra i els seus mandales.
El Kalachakra Tantra és vist com l'essència i el cor de Vajrayana. El primer rei de Xangril·la, Sucandra, una emanació de Vajrayana, va necessitar l’ajut de Buda Sakyamuni per a poder donar lliçons sobre Kalachakra. En el dia de la lluna plena del tercer mes, en l'estepa de Dhanyakataka, en el sud de la Índia, abans d'una reunió de innumerables Budes, bodhisattves, Dakas, Dakinis, Déus, magues i yakshas, el Buda es va manifestar en la forma de Kalachakra, va transmetre el poder complert i va donar ensenyaments sobre aquest tantra, que pertany a la categoria de coneixements més profunda del tantra.
Quan va tornar a Xangril·la, el rei Sucandra va construir un mandala tridimensional de Kalachakra, es va sumir en la pràctica i va donar la transmissió de tot el cicle als habitants del Regne de Xangril·la.
En veritat, qualsevol pot assolir aquest coneixement. Realment, cadascun pot sentir al seu interior la pronunciació de la paraula Kalagiya. Per a arribar a aquest estat, un ésser humà ha de dedicar-se enterament a la tasca creativa i ajudar a la preparació de l’adveniment de la Nova Era de Pau i Justícia que ja s’acosta.
“Aquells que treballen per Xangril·la, els iniciats i missatgers, no s’estan reclosos a la seva “torre de ivori”, sinó que viatgen per tot arreu del món. Amb freqüència, la gent no els reconeix i de vegades ells no es reconeixen entre si. Però porten a terme el seu treball, no per al seu propi benefici, sinó per la gran idea de Xangril·la. Tots ells coneixen el gran simbolisme del caràcter anònim. De vegades semblen rics, i no obstant això, manquen de possessions. Tot és per a ells, però no prenen res per a si mateixos”.
Més enllà de Kinchenjunga hi ha antics menhirs del gran culte al sol. Més enllà de Kinchenjunga que va ser el lloc del naixement de la Svástica sagrada, signe del foc. En els nostres temps, en els dies de l’Agni-Yoga, l'element foc està novament entrant en l'esperit i són venerats tots els tresors de la terra.
Durant l'estada dels Roerich a Yarkend, Kashgar i Kuchar i Suelimán, un sijh, apuntant a una muntanya del sud-est, va dir: “Allà, darrere d'aquesta muntanya, viuen els sants. Van abandonar el món per a salvar a la humanitat mitjançant la seva saviesa. Molts han tractat d'arribar a aquesta comarca, però molts pocs ho han assolit. Saben que cal travessar les muntanyes; però així que creuen el cim, s'extravien”.
Un Lama va contar que va veure una gran munió de nacions, i totes miraven cap a l'Oest. Després, va aparèixer en el cel un gegantesc genet en un cavall de foc, envoltat de flames i enarborant la bandera de Xangril·la: el Benaurat Rigden Jyeppo. El Mateix va ordenar a la munió que es tornés de l'Oest cap a l'Est.
Buriats i mongols il·lustrats varen parlar d'una llum misteriosa que brilla sobre la stupa de Khotán; de la pròxima reaparició del perdut Calze de Buda, així com de la miraculosa pedra negra, procedent d'una estrella distant, que apareix en diversos llocs abans del Gran Adveniment. Es diu que el Gran Timur va posseir un temps aquesta pedra. Així mateix, algunes vegades ha desaparegut, per a ser descoberta de nou en un país completament diferent. El tros més gran d'ella roman en Xangril·la, i l’altre circula pel món, conservant les seves vinculacions magnètiques amb aquell.
Es relaten llegendes interminables sobre aquesta Pedra. S'afirma que el Rei Salomón i l'Emperador Akbar també la van posseir. Aquestes cròniques fan pensar involuntàriament en el Lapis Exilis, cantat pel famós meistersinger Wolfram von Eschenbag -l’autor del cicle de llegendes al voltant del Rei Artús i els cavallers de la Taula Rodona – qui acaba el seu cant amb aquest vers:
"Und diesser Stein inst Gral Gennant!"
"I aquesta pedra es diu el Sant Graal!"
Qui ha viatjat per les estranyes altiplans del Tibet, l’atmosfera de les quals té corrents magnètics peculiars, on tenen lloc estranys fenòmens elèctrics, qui ha escoltat testimonis presencials i qui a vist també molt amb els seus propis ulls, com els va ocórrer als Roerich, comprèn que cal saber molt més sobre els Mahatmas.
Xangril·la no existeix en el món físic. Existeix en un realisme místic on un estudia amb el mestre espiritual. És un lloc on un pot aprendre els coneixements de l’esperit amb la unitat de l'univers. Deia Nicolás Roerich: “He visitat Xangril·la i he estudiat amb aquells mestres en la seva visió remota. Em semblen Orientals. Sempre semblen estar ocupats en els seus estudis”.
Xangril·la, coneguda també com el Regne Ocult, és coneguda al Tibet com una comunitat on éssers perfectes i semiperfectes viuen i estan guiant la evolució de l’ésser humà. Xangril·la és considerada la font del Kalachakra, que és la major i més esotèrica branca del misticisme Tibetà.
El Buda va predicar els ensenyaments del Kalachakra a un conjunt d'homes Sants del sud de la Índia Més tard, els ensenyaments van romandre ocults durant 1000 anys fins que un saddhu hindú va anar a la recerca de Xangril·la i s'inicià en els ensenyaments d'un home Sant que va conèixer al llarg del camí.
El Kalachakra va romandre a la Índia fins que emprendre el seu camí cap el Tibet el 1026, des de llavors el concepte de Xangril·la ha estat àmpliament conegut al Tibet, i els Tibetans l’han estat estudiant els darrers 900 anys, aprenent la seva ciència, practicant la seva meditació i usant el seu sistema d’astrologia per a guiar les seves vides. Més d’un Tibetà s’ha preguntat com va poder Xangril·la ser la font d'una cosa que ha afectat a tantes àrees de la vida Tibetana durant tant temps si àdhuc no existeix?
Els textos religiosos Tibetans descriuen la naturalesa física del territori místic de Xangril·la amb detall. Es pensava que semblava un lotus de 8 pètals perquè el formen 8 regions, cadascuna envoltada per un anell de muntanyes. En el centre de l'anell mes intern aquesta Kalapa la capital i el palau Kingos, que està fet d'or, diamants, coral i gemmes precioses.
La capital envoltada de muntanyes fetes de gel, que llueixen amb una llum cristal·lina.
La tecnologia de Xangril·la se suposa altament avançada; el palau conté claraboies especials fetes de lents que serveixen com telescopis d'alta potència per a estudiar la vida extraterrestre, i durant centenars d'anys els habitants de Xangril·la han estat usant cotxes i avions que circulen a traves d'un sistema de túnels subterranis. De camí a la llum, els habitants de Xangril·la adquireixen grans potencials de clarividència, l'habilitat de moure's a grans velocitats i a més, l'habilitat de materialitzar-se i desaparèixer a voluntat i de ser a diversos llocs alhora.
Senyals estranys en el àrea on sembla ser Xangril·la, aporten l'evidència de la seva existència. Els Tibetans creuen que el terreny esta guardat per éssers amb poders sobrehumans. A principis dels anys 1900, un article en un periòdic hindú, el Statesman, parlava d'un comandant Britànic que acampant en l’Himàlaia va veure un home molt alt, vestit de clar amb pèl llarg.
Pel que és diu, en sentir-se observat, l'home saltà pel vessant vertical de la muntanya i va desaparèixer. Per a sorpresa del comandant, els Tibetans amb qui estava acampat, no van mostrar cap sorpresa per aquesta història; van explicar al comandant que havia vist un dels homes que cuiten de la terra sagrada.


Un relat mes detallat d'aquests guardians de neu va ser donat per Alexandra David-Neel, una exploradora que va estar 14 anys en el Tibet. Mentre viatjava a traves del Himàlaia va veure a un home moguent-se amb una extraordinària velocitat i el descriu com segueix: “Vaig poder veure clarament la seva cara impasiva perfectament en calma, amb els seus grans ulls oberts, la seva mirada fixa en un objecte distant invisible, situat en algun lloc en l'espai; l'home no corria, avançava a salts. Semblava com si hagués estat dotat de l'elasticitat d'una pilota i rebotava cada vegada que els seus peus tocaven el sòl. Les seves passes tenien la regularitat d'un pèndul”.
Mentre que la gent (especialment els “Lamas” Tibetans) han estat buscant Xangril·la durant segles, aquells que han tingut la sort de veure el regne mai van tornar, perquè han trobat el país ocult i han romàs allà o perquè han estat destruïts en l'intent.
Els textos Tibetans contenint el que semblen els seus fets històrics sobre Xangril·la, tals com els noms i dates dels seus reis i registres dels esdeveniments corresponents, ocorreguts en el món exterior, van donar als Tibetans la raó addicional per a creure que veritablement el regne existeix. Els recents esdeveniments ocorreguts en el nostre món, que semblen correspondre a les prediccions del regne mític, afegeixen força a la seva creença. La desintegració del Budisme en el Tibet – a causa de la invasió xinesa- i el creixement del materialisme en el món, aparellat amb les guerres i disturbis del segle XX, són tots fets que s'ajusten a la profecia de Xangril·la.

La Profecia de Xangril·la


Xangril·la és el lloc on el Rei Sucandra, que va venir del Nord de Kashmir, va aportar i desenvolupar la practica del Kalachakra, després d'haver rebut el seu poder i ensenyament a Dhanyakataka. L’ensenyament de Xangril·la solament pot ser rebut respectuosament per éssers amb ment pura i lligams Kàrmics.
La profecia de Xangril·la estableix que cadascun dels seus reis regnin durant 100 anys, hi haurà 32, i quan passi el seu regnat les condicions en el món exterior es deterioraran, els homes es tornaran mes bel·licosos i perseguiran el poder per al seu propi bé i una ideologia de materialisme insaciable s’estendrà per la terra.
Quan els bàrbars, qui segueixen aquesta ideologia estiguin units sota un rei pervers i creguin que no hi ha res mes per a conquerir, els místics sorgiran per a revelar les muntanyes de gel de Xangril·la. Els bàrbars atacaran Xangril·la amb un exèrcit enorme, equipats amb armes terribles.
Llavors el 32º Rei de Xangril·la, Rudra Cakrin induirà a un estrany a lluitar contra els invasors. En una darrera gran batalla, el rei pervers i els seus seguidors seran destruïts. El Buda va predir que tots els qui rebin el poder de Kalachakra tornarien a renéixer en el seu mandala.





XANGRIL·LA LA RESPLENDENT
Per Nicolás Roerich. (Extractes)




-Lama, parla'm de Xangril·la!
Però vosaltres, els occidentals, no sabeu res de Xangril·la, no desitgeu saber res. Probablement pregunteu només per curiositat; i pronuncieu aquesta paraula sagrada en va.»
-Lama, no pregunto sobre Xangril·la sense un objectiu. A tot arreu, les persones coneixen aquest gran símbol sota noms diferents. Els nostres científics busquen el menor indici d'aquest notable regne. Csoma de Koros sabia una mica sobre Xangril·la quan va realitzar la seva perllongada visita als monestirs budistes. Grunwedel va traduir el llibre del famós Tashi Lama, Paldonin ye she, referit a La Ruta a Xangril·la. Sentim que s'oculta una gran veritat sota símbols secrets. Veritablement, l'ardent científic desitja saber tot sobre la Kalachakra.
Com pot ser això, quan alguns dels vostres occidentals profanen els nostres temples? Fumen dintre dels nostres sagrats santuaris; no comprenen ni desitgen venerar la nostra fe i els nostres ensenyaments. Es mofen i es burlen dels símbols el significat dels quals no penetren. Si nosaltres visitéssim els vostres temples, la nostra conducta seria completament diferent, perquè el vostre gran Bodhisattva, Issa, és en veritat eminent. I cap de nosaltres difamaria els ensenyaments de misericòrdia i justícia. »
-Lama, només els molt ignorants i estúpids ridiculitzarien els vostres ensenyaments. Tots els ensenyaments de justícia són sagrats. I ningú que estigui en el seu sa judici violarà els llocs sagrats. Lama, per què creus que l'ensenyament essencial del Sant és desconeguda a Occident? Per què creus que a Occident no sabem res sobre Xangril·la?
Lama, sobre la meva taula pots veure la Kalachakra, l'Ensenyament que va portar el gran Athisa de la Índia. Sé que si un esperit elevat, ja preparat, escolta una veu que exclama Kalagiya! és cridat per a conèixer Xangril·la. Sabem que Tashi Lama va visitar Xangril·la. Coneixem el llibre del Summe Sacerdot, T'aishan: La sendera vermella cap a Xangril·la. Fins i tot coneixem la cançó mongol sobre Xangril·la. Qui sap, potser fins i tot coneguem moltes coses noves per a tu. Sabem que fa molt poc un jove Lama mongol va escriure un nou llibre centrat sobre Xangril·la.

El Lama ens estudia amb la seva mirada penetrant. Després diu:
La gran Xangril·la està molt més allà de l'oceà. És el poderós domini celestial. No té res a veure amb la nostra terra. Com i per quina raó vosaltres, les persones de la terra, us interesseu per ella? Només en alguns llocs, en el Llunyà Nord, podeu destriar els resplendents llamps de Xangril·la.»
-Lama, coneixem la grandesa de Xangril·la. Coneixem la realitat d'aquest regne indescriptible. Però també sabem una mica de la realitat de la Xangril·la terrenal. Sabem com uns alts i pocs “Lamas” han conegut Xangril·la, i com en la ruta van veure les coses físiques habituals. Coneixem les històries del Lama Buriato, de com va ser acompanyat a través una galeria secreta molt estreta. Sabem que un altre visitant va veure una caravana d'habitants de les muntanyes amb sal dels llacs, en les fronteres de Xangril·la.
És més, nosaltres mateixos hem vist un dels tres forts fronterers de Xangril·la. De manera que no em parlis només de la celestial Xangril·la, sinó també de la que està en la terra, doncs saps tan bé com jo que la Xangril·la terrenal està connectada amb la celestial. I en aquest vincle estan units els dos móns.
El Lama es quedà callat. Amb els ulls mig ocults per les parpelles, examinà els nostres rostres. I en l'ocàs de la tarda comença el seu relat:
“Veritablement, és arribant el moment que l'Ensenyament del Sant una vegada més arribi al Sud des del Nord. La paraula de la Veritat, que va començar la seva gran sendera des de Bodhigaya, retornarà novament als mateixos llocs. Senzillament hem d'acceptar-lo com és: el fet de que el veritable ensenyament abandonarà el Tibet i apareixerà una altre vegada en el Sud. I en tots els països es manifestaran les aliances de Buda. En realitat, grans coses estan arribant. Veniu d'Occident, no obstant això porteu notícies de Xangril·la. Hem de prendre'l molt de debò . És probable que el llamp de la torre de Rigden Gyeppo hagi arribat a tots els països.
La llum de la Torre de Xangril·la resplendeix com un diamant. L'està allí, Rigden Gyeppo, infatigable, sempre vigilant de la causa de la humanitat. Els seus ulls mai es tanquen i en el seu mirall màgic veu tots els esdeveniments de la terra. El poder del seu pensament penetra els llocs més llunyans. La distància no existeix per a ell; instantàniament pot oferir ajuda als qui siguin dignes d'ella. La seva poderosa llum pot destruir qualsevol foscor. Les seves incommensurables riqueses estan preparades es per a ajudar a tot aquell que estigui necessitat i s'ofereixi a servir a la causa de la justícia. Fins a pot canviar el karma dels éssers humans ...
-Lama, em sembla que parles de Maitreya, no és així?
«No hem de pronunciar aquest misteri! Hi ha molt que no pot ser revelat. Hi ha molt que no pot ser cristal·litzat en so. Amb el so revelem els nostres pensaments. Amb el so projectem el nostre pensament en l'espai i el resultat pot ser el dels danys. Perquè tot el que es dona a conèixer precipitadament desencadena un dany incalculable. Fins a poden provocar-se les majors catàstrofes amb aquests actes tan atabalats. Si Rigden Gyeppo i el Sant Maitreya són un i el mateix per a tu, que així sigui. Jo no ho he dit!
Incomptables són els habitants de Xangril·la. Nombroses són les esplèndides forces noves i assoliments que d'allà s’estan preparant per a la humanitat ... »
-Lama, el Vedânta ens diu que molt aviat seran lliurades a la humanitat noves energies. És veritat?
“Innombrables són les grans coses predestinades i preparades. A través de les Sagrades Escriptures sabem de l'Ensenyament del Sant sobre els habitants de les estrelles distants. De la mateixa font hem escoltat de l'ocell d'acer volador... de serps de ferro que devoren l'espai amb foc i fum. Tathagata, el Sant, va predir tot per al futur. Sabia que els ajudants de Ridgen Gyeppo es reencarnarien al seu degut temps; que l'exèrcit sagrat netejaria Lhasa de tots els seus atroços enemics; i que s'establiria el regne de la justícia.»
-Lama, si els grans guerrers s'encarnen per ventura les activitats de Xangril·la no tindran lloc aquí, en la nostre terra?
“A tot arreu, aquí i en el cel. Totes les forces benèvoles s'uniran per a destruir la foscor. Tot el qui presti ajuda en aquesta gran tasca serà recompensat cent vegades i en aquesta mateixa terra, en aquesta encarnació. Tots els pecadors contra Xangril·la periran en aquesta encarnació perquè han esgotat la misericòrdia.»
-Lama, tu coneixes la veritat. Digues-me llavors per què hi ha tants sacerdots indignes. Certament, aquesta no és una excusa, però si l'Ensenyament ha de desplaçar-se cap al Sud, llavors, no és sorprenent que molts “Lamas” savis hagin abandonat el Tibet. En Occident, saben que Parinpoche (el Lama Tashi) està connectat amb Xangril·la? Lama, sabem, per descomptat , que Parinpoche és molt benvolgut a tot arreu. En diferents països, no només entre els budistes, sinó entre els pobles de moltes nacions, hem notat fins a quin punt favorable parlen de La seva Santedat. Es diu fins i tot que en les seves habitacions privades, molt abans de la seva partida, s'havien traçat en els frescos els detalls dels seus futurs viatges. I en això sabem que Parinpoche segueix els costums de tots els grans “Lamas”. Ens han dit com en el seu vol ell i els seus seguidors van escapar a molts dels més grans perills. Coneixem que en una època les seves perseguidores de Lhasa ja estaven sobre ell, quan una gran nevada els va bloquejar el camí. Altre dia, Parinpoche va arribar a un llac en les muntanyes; es va veure davant un difícil problema. Els seus enemics estaven molt prop d'ell, però per a escapar, li seria necessari donar una gran marrada pel llac. De manera que Parinpoche es va asseure a meditar profundament durant algun temps. Quan es va aixecar, va donar ordres que, a pesar del perill, tota la caravana hauria de passar la nit a la vora del llac. Llavors va succeir l'extraordinari: durant la nit va haver una gran gelada que va cobrir el llac de gel i neu.
Abans de l'alba, quan encara estava fosc, el Lama Tashi va donar ordres a la seva gent de moure's de pressa i ell i els seus tres-cents seguidors van creuar el llac sobre el gel per la ruta més curta, escapant d'aquesta manera del perill. Quan els enemics van arribar al mateix lloc, el sol ja estava alt i els seus raigs havien fos el gel. Només els quedava envoltar el llac. No va ser així?
“Veritablement, així va anar. Parinpoche va rebre ajuda de la Sagrada Xangril·la al llarg dels seus viatges. Va veure molts signes meravellosos quan va creuar les terres altes cap al Nord.»
Lama, no lluny de Ulan Davan vam veure un enorme voltor negre que volava baix, prop del nostre campament. Va creuar en direcció a alguna cosa resplendent i bella, que volava cap al sud sobre el nostre campament i que brillava sota els raigs del sol.



Els ulls del Lama semblaven llençar espurnes, Amb ansietat, va preguntar: «També vàreu olorar els perfums dels encensos dels temples en el desert?»
-Tens tota la raó, Lama, en el desert pedregós, a diversos dies de qualsevol lloc habitat, molts de nosaltres vam ser alhora conscients d'un exquisit vestigi de perfum. Això va succeir diverses vegades. Mai vam olorar un perfum tan deliciós. Em va recordar a un cert encens que un amic meu em va donar una vegada en l'Índia. D'on ho va obtenir, no ho sé.
“Ah, esteu protegits per Xangril·la. L'enorme voltor negre és el vostre enemic, que està ansiós per destruir el vostre treball, però la força protectora de Xangril·la us segueix en aquesta forma Radiant de la Matèria. Aquesta força sempre està prop de vosaltres, però no sempre podeu percebre-la. Només en ocasions es manifesta per a enfortir-vos i dirigir-vos. Heu notat la direcció en que es movia aquesta esfera? Heu de seguir la mateixa direcció. M'heu esmentat la paraula sagrada: Kalagiya! Quan algú escolta aquesta crida imperativa, ha de saber que la ruta cap a Xangril·la està oberta per a ell. Ha de recordar l'any que va ser cridat, doncs des d'aquest moment i per a sempre el Sant Rigden Gyeppo li ajudarà en tot. Només heu de saber i adonar-vos de la forma que les persones reben ajuda, doncs moltes vegades elles rebutgen l'ajuda que els és enviada. »
-Lama, digues-me com Xangril·la ajuda a les persones simples. Tenim notícia dels adeptes i dels ajudants encarnats de Xangril·la. Però, de quina manera es manifesta el poder de Xangril·la entre els humils?
“De maneres inexpressables i múltiples. Aquell que en encarnacions passades va seguir els ensenyaments de justícia i va ser útil per a la Causa Comuna, rep ajuda d'aquesta Causa Comuna.
No fa molts anys, durant la guerra i la inquietud que s’apoderà de tot, un home va preguntar a un Lama si havia de canviar d'habitatge. El Lama li va respondre que podia quedar-se en el mateix lloc durant sis mesos més, però que després estaria en greu perill i que llavors hauria de fugir sense tardança. Durant els sis mesos que van seguir, l'home va tenir molt èxit en el seu treball; tot estava en pau i les seves possessions es van multiplicar. Quan els sis mesos van arribar a la seva fi, va pensar: "Per què hauria d'arriscar la meva propietat abandonant aquest lloc tranquil? Tot em sembla tan pròsper i no existeix cap perill aparent. És probable que el Lama s'hagi equivocat.
Però el fluir còsmic no es va detenir. I el perill predestinat va sorgir de cop i volta. Les tropes dels enemics es van acostar al lloc a tota velocitat des d'ambdues adreces. Llavors, l'home es va adonar que havia perdut la seva millor oportunitat i que ara no podia fugir. Es va dirigir precipitadament a veure al mateix Lama i li va contar el que li havia succeït.
El Lama li va dir que per certes raons era necessari que se salvés; però ara és més difícil ajudar-te - va afegir -: Vas perdre la millor oportunitat, tot i que encara puc fer alguna cosa per tu. Demà, reuneix a la teva família i dirigeix-te amb ella cap al Nord. En el camí et trobaràs amb els teus enemics. És inevitable. Quan els vegis avançar, aparta't del camí i roman en silenci. Encara que se't aproximin, encara que et parlin, queda't callat i immòbil fins que hagin passat.
I així va succeir. L'home, amb la seva família i les seves pertinences, va partir a l'alba. De cop i volta, al final del matí, van distingir les figures d'un grup armat que s'acostava a tot córrer. Es van apartar del camí i van romandre en silenci, tibants.
Els saltejadors aviat es van aproximar i l'home va escoltar anomenar a un d'ells: Aquí estan. Veig persones aquí. Probablement hi ha un bon botí per a nosaltres.
Un altre li va respondre rient:
"Amic, segurament has dormit malament, ja que no pots diferenciar pedres d'éssers humans. Estan molt prop de nosaltres i dius que no són pedres!"
El primer va insistir: -“Però si fins a veig un cavall!"
L'altre va riure: -“No crec que arribis gaire lluny en un cavall tan pétri, Creus que un cavall, que nota la presència dels nostres, romandria immòbil?"
Tots es van posar a riure de bona gana i, enfotent-se del primer, van passar molt prop de l'immòbil grup. Després van desaparèixer en la boirina. Així, àdhuc en la situació més difícil, aquell home es va salvar. Perquè havia estat útil a Xangril·la només una vegada.
Xangril·la ho sap tot. Però els secrets de Xangril·la estan bé protegits.»
-Lama, com estan protegits els secrets de Xangril·la? Es diu que molts servidors de Xangril·la, molts emissaris, estan per tot el món. Com poden conservar els secrets que se'ls van confiar?
“Els grans guardians dels misteris observen de prop a tots aquells a qui els van confiar la seva labor i els van encomanar grans missions. Si se'ls presenta un mal inesperat, reben ajuda immediatament. I el tresor confiat serà protegit. Fa uns quaranta anys, un gran secret va ser confiat a un home que vivia en el Gran Desert mongol de Gobi. Se li va dir que podia usar aquest secret amb un propòsit especialment, però que, quan sentís que s'acostava el moment d'abandonar aquest món, hauria de trobar a algú digne a qui confiar aquest tresor. Van passar molts anys. Finalment, aquest home va caure malalt, i durant la seva malaltia se li va acostar una força maligna, i es va quedar inconscient. En aquest estat, per descomptat, no podia trobar a ningú digne de rebre la confiança del seu tresor. Però els Grans Guardians estan sempre vigilants i alertes. Un d'ells de l'alt Ashram s'apressà a anar-hi a través del poderós Gobi. Va estar més de seixanta hores sobre la muntura sense descansar. Va arribar davant l'home malalt a temps per a reviure'l i, si bé va ser per poc temps, li va permetre trobar a algú a qui transmetre el missatge.
Potser us pregunteu per quin el Guardià no es va dur el Tresor amb ell, i per quin la mateixa successió hagué de tenir lloc. Perquè el gran Karma té els seus propis procediments i fins als més grans Guardians de misteris de vegades no desitgen tocar els fils del Karma. Doncs cadascun dels seus fils, cas de trencar-se, produeix com resultat la major de les calamitats.»
-Lama, en Turfan i en Turkestán ens van ensenyar coves amb extenses galeries sense explorar. Podem arribar als Ashrams de Xangril·la a través d'aquestes rutes? Ens van dir que en algunes ocasions, persones estranyes sortien d'aquestes coves i es dirigirien a les ciutats. Desitjaven pagar amb monedes estranyes i antigues que ja estan fora d'ús.
“És veritat, és veritat; els habitants de Xangril·la de vegades emergeixen a aquest món. Es troben amb els servidors terrenals de Xangril·la. Pel bé de la humanitat, envien regals preciosos, notables relíquies. Puc contar-vos moltes històries dels meravellosos regals que es van rebre a través de l'espai. Fins al mateix Rigden Gyeppo apareix en ocasions en cos humà. De cop i volta, es mostra en llocs sagrats, en monestirs, i en un moment predeterminat pronuncia les seves profecies.
De nit o a primera hora del matí, abans de l'alba, el Sobirà del Món arriba al Temple. Entra. Totes les llums s'encenen soles al mateix temps. Alguns ja reconeixen al Gran Foraster. Els “Lamas” es reuneixen amb gran reverència. Escolten amb la major atenció les profecies del futur.
S'aproxima una gran època. El Sobirà del Món està llest per a lluitar. Moltes coses s'estan manifestant. El foc còsmic s'està acostant novament a la terra. Els planetes estan manifestant els nous temps. Però haurà molts cataclismes abans de la nova era de prosperitat. Novament la humanitat serà posada a prova, per a veure si l'esperit ha progressat prou. El foc subterrani ara busca trobar contacte amb l'ardent element Akasha; si totes les forces bones no combinen el seu poder, els majors cataclismes són inevitables. Es relata com el Sant Rigden Gyeppo es manifesta per a donar ordres als seus missatgers; com en la roca negra, camí a Ladak, apareix el poderós sobirà. I de totes les direccions, els genets missatgers s'aproximen amb gran reverència per a escoltar-lo, i a tota velocitat s'apressen a complir el que ordena la gran saviesa.»
-Lama, com és que els viatgers encara no han descobert la Xangril·la terrenal? En els mapes pots veure moltes rutes d'expedicions. Pel que sembla ja estan marcats tots els cims i s'han explorat tots les valls i els rius.
-«És veritat, hi ha molt or en la terra i molts diamants i robins en les muntanyes i tots estan tan ansiosos per posseir-los! I tantes persones tracten de trobar-los! Però fins al moment, aquestes persones no han trobat totes les coses, de manera que deixeu que un home intenti arribar a Xangril·la sense haver estat cridat! Heu escoltat parlar dels rierols enverinats que envolten les terres altes. Potser fins heu vist persones morir a causa d'aquests gasos quan se'ls acosten. Potser heu vist com els animals i les persones comencen a estremir-se quan s'aproximen a certes regions. Molts tracten d'arribar a Xangril·la sense ser convidats. Però només uns pocs arriben al punt sagrat, i només si el seu karma està llest.»
-Lama, parles d'un lloc sagrat sobre la terra. Existeix una abundant vegetació?
“Les muntanyes semblen ermes i els huracans i gelades que tot ho devasten semblen, en general, severs. Enmig de les altes muntanyes existeixen insospitades valls tancats. Moltes deus càlides nodreixen la rica vegetació. Moltes plantes rares i herbes medicinals poden florir en aquest terreny volcànic inusual. Potser heu escoltat que a només dos dies de Nagchu, on no hi ha un arbre o planta a la vista, hi ha una vall amb arbres i herba i aigua càlida. Però qui pot conèixer els laberints d'aquestes muntanyes? Sobre les superfícies pedregoses no és possible distingir les petjades humanes. No es pot comprendre el pensament de la gent, i aquell que sap, roman en silenci. Potser us heu trobat amb nombrosos viatgers durant els vostres pelegrinatges, forasters vestits amb senzillesa, que caminen en silenci a través del desert, faci calor o fred, cap a les seves metes desconegudes. No creieu que perquè l'abillament és senzill el foraster és insignificant. Si els seus ulls estan mig tancats, no presumiu que la seva mirada no és aguda. És impossible destriar des d’on s'aproxima el poder. Totes els advertiments són inútils, totes les profecies són inútils, però només a través de l'únic camí de Xangril·la es pot obtenir l'assoliment. Dirigint-te tu mateix directament al Sant Rigden Gyeppo tindràs èxit.»
-Lama, vas dir que els enemics de Xangril·la peririen. Com periran?
-És cert, pareixeran al seu degut temps. Les seves pròpies ambicions exagerades els destrueixen. Rigden Gyeppo és misericordiós. Però els pecadors són agressors de si mateixos. Qui pot dir quan es lliurarà el premi merescut? Qui pot destriar quan veritablement es necessita ajuda? I quina serà la naturalesa d'aquesta ajuda? Són necessàries moltes catàstrofes, i tenen els seus propòsits. Només quan la nostra limitada intel·ligència humana es convenç que tot es destrueix, que tota esperança pereix, llavors la mà creadora del Sobirà projecta el seu poderós llamp”.
-Com són aniquilats els pecadores?
“Un Lama pintor tenia l'elevat do de pintar amb incomparable bellesa les imatges sagrades. Pintava superbament les imatges de Rigden Gyeppo, la del Sant Buda i de Dukhar, el qui “Tot ho Veu”. Però un altre pintor va sentir gelosia, i en la seva ira va decidir fer mal al just. I quan va començar a calumniar al Lama pintor, la seva casa va començar a cremar per alguna causa desconeguda. Totes les seves possessions van ser destruïdes i les terres del calumniador es van cremar greument, tant que durant molt temps va ser incapaç de treballar-les.
Un altre calumniador va amenaçar amb destruir tots els treballs d'un home honest. I ell mateix es va ofegar al poc temps, mentre travessava el riu Tsampo. Altre home, que portava a terme magnífiques obres de caritat, va ser atacat per algú que tractava de destruir totes les possessions que havien estat dedicades a la causa de la humanitat. Però novament el llamp poderós de Rigden Gyeppo va arribar a l'agressor i en un dia la seva riquesa va desaparèixer i es va convertir en un captaire. Potser ho hàgiu vist alguna vegada, mendicant en el basar de Lhasa.


En cada ciutat podeu escoltar com van ser castigades aquelles criatures indignes que van dirigir el seu verí contra els dignes. Només a través del veritable camí cap a Xangril·la podeu caminar fora de perill. Cada desviament d'aquest camí de glòria us embullarà amb els més grans perills. Tot sobre la terra pot buscar-se i repartir-se. El Beneït no ordena fe ni un culte cec, sinó el coneixement de l'experiència.»
-Així és, Lama.
“També puc dir-te com una persona molt propera a vosaltres es va convertir en un germà de Xangril·la. Sabem com va arribar a la Índia en una missió científica, com es va perdre sobtadament de la caravana i com, molt després, un missatge inesperat va revelar la notícia que estava a Xangril·la. També puc dir-te com, del distant Altai, molts Antics Creients van anar a buscar les anomenades 'Belavodye" (aigües blanques) i mai van retornar. He escoltat els noms de les muntanyes, rius i llacs que existeixen en el camí cap als llocs sagrats. Són secrets; alguns dels noms estan alterats, però es pot destriar la seva veritat fonamental.
Puc dir-te com un digne estudiant d'aquest elevat ensenyament va partir per a arribar a Xangril·la abans del moment que se li havia ordenat. Era un esperit pur i sincer, però el seu karma no s'havia esgotat i la seva tasca terrenal encara no estava completa. Era massa aviat per a ell i un dels grans Mestres el va trobar a cavall en les muntanyes i personalment va parlar a aquest viatger. Misericordiosa i compassivament el va enviar de retorn perquè completés les seves tasques sense acabar. Puc parlar-te de Ashrams més enllà de Shigatse. Puc dir-te com els Germans de Xangril·la van aparèixer en diverses ciutats i com van impedir les majors calamitats humanes, quan la humanitat els va comprendre com correspon”...
-Lama, has conegut Azaras i Kuthumpas?
“Si tens coneixement de tants incidents, has de tenir èxit en el teu treball. Saber tant sobre Xangril·la és en si un rierol de purificació. Molta de la nostra gent durant la seva vida ha trobat Azaras i Kuthumpas i als homes de les neus que els serveixen. Només fa poc els Azaras han deixat de veure's en les ciutats. S'han reunit tots en les muntanyes. Molt alts, amb pèl llarg i barba, semblen hindús a primera vista . Una vegada, quan caminava al llarg del Brahmaputra, vaig veure un Azara. Vaig intentar agafar-lo, però ràpidament va donar la volta més enllà de les roques i va desaparèixer. No obstant això, no vaig trobar cap cova o caverna per allà, tot el que vaig veure va ser una petita Stupa. Probablement no volia que el molestessin.
Ja no es veuen Kuthumpas. Abans apareixien obertament en la regió de Tsang i en el llac Manasarowar, quan els pelegrins anaven al sagrat Kailash. Fins i tot fins als homes de les neus es veuen molt rares vegades. La persona ordinària, en la seva ignorància, els confon amb aparicions. Existeixen profundes raons per les quals, precisament ara, els Grans no apareixen com abans. El meu vell mestre em va contar gran part de la saviesa dels Azaras. Coneixem diversos llocs on aquests Grans van viure, però de moment aquests llocs estan deserts. Quina gran raó, quin gran secret!»
-Lama, llavors és veritat que els Ashrams han estat traslladats de les proximitats de Shigatse?
“Aquest misteri no ha de pronunciar-se. Ja vaig dir-te que els Azaras ja no es troben en Tsang.»
- Lama, per que els vostres sacerdots diuen que Xangril·la està molt més enllà de l'oceà, quan la Xangril·la terrenal està molt més prop? Csoma de Koros fins i tot esmenta, justificadament, el lloc: la meravellosa vall en la muntanya, on es va portar a terme la iniciació de Buda.
“He escoltat que Csoma de Koros va recollir desgràcies en vida. I Grunwedel, a qui vas esmentar, es va tornar boig; perquè ambdós van tocar el gran nom de Xangril·la per curiositat, sense adonar-se de la seva prodigiosa importància. És perillós jugar amb foc, i no obstant això, el foc pot ser una de les coses més útils per a la humanitat. Probablement heu escoltat com certs viatgers van intentar penetrar en el territori prohibit i com els guies es van negar a seguir-los, dient-los: és millor que ens mateu». Fins a aquestes persones simples comprenien que assumptes tan elevats només podien tocar-se amb el major dels respectes.
No ofengueu les lleis! Espereu en ardent labor fins que el missatger de Xangril·la arribi a vosaltres, merescudament. Espereu fins que el de Veu poderosa pronunciï: "Kalagiya". Llavors, podeu procedir sense cura i interpretar adequadament aquest assumpte majestuós. La curiositat vana pot transformar-se en un aprenentatge sincer, en una aplicació dels elevats principis de la vida quotidiana”.
-Lama, tu ets un rodamón. On tornaré a trobar-te?
“Et prego que no preguntis el meu nom. És més, si em trobes en alguna ciutat o en un altre lloc habitat, no em reconeguis. Jo m'acostaré a tu”.
-I si jo m'acostés a tu, simplement t'aniries o hipnotitzaries d'alguna manera?
“No m'obliguis a utilitzar aquestes forces naturals. Entre algunes Sectes Vermelles, està permès aplicar certs poders. Però només podem emprar-los en casos excepcionals. No hem de trencar les lleis de la naturalesa. L'Ensenyament essencial del nostre Sant ens demana que siguem curosos al revelar les nostres possibilitats interiors.»
-Lama, digues-me més, digues-me si has vist en persona a Rigden Gyeppo.
“No, encara no he vist al Sobirà en carn i os. Però he escoltat La seva Veu. I durant l'hivern, quan la neu cobria les muntanyes, una rosa, una flor de la llunyana vall, va ser El seu regal per a mi. Em preguntes tant, que puc veure que tens coneixements sobre moltes coses. Què faries si comencés a examinar-te?»
-Guardaria silenci, Lama. El Lama somrigué.
“Llavors, saps molt. Potser fins i tot sàpigues com usar les forces de la naturalesa i com a Occident, durant aquests últims anys, es van presenciar molts signes, especialment durant la guerra que tu, o un de vosaltres, va començar.»
-Lama, amb certesa aquesta matança sense precedent d'éssers humans deu haver precipitat un inesperat flux de reencarnacions. Tantes persones van morir abans de l'hora predestinada i a través de tals incidents, tant es va distorsionar i va trastornar...
“Probablement no coneixíeu les profecies per les quals aquestes calamitats van ser predites fa molt. D'haver-les conegut, mai podríeu haver començat aquest horrible holocaust.
Si saps una mica sobre Xangril·la, si saps com utilitzar les teves forces naturals amagades, també saps sobre Namig, les Cartes Celestials. I sabràs com acceptar les profecies del futur.»
-Lama, hem escoltat que tots els viatges del Tashi Lama i del Dalai Lama van ser predits en les profecies molt abans que ocorreguessin.
“Repeteixo que en les habitacions privades del Tashi Lama, per ordre seva, es van pintar tots els esdeveniments dels seus futurs viatges. Amb freqüència, forasters desconeguts pronuncien aquestes profecies, i es poden veure i escoltar signes evidents dels esdeveniments propers.
Sapigueu que prop de l'entrada del gran temple de Geser Khan hi ha dos cavalls, un blanc i un vermell. I quan Geser Khan s'aproxima, aquests cavalls renillen. Heu escoltat que recentment va ocórrer aquest signe, i moltes persones van escoltar el renill dels cavalls sagrats?»
-Lama, has esmentat el tercer gran nom d'Àsia...
“Misteri, misteri, no has de parlar massa. En algun moment parlarem a un gran savi: Geshe de Moruling. Aquest monestir va ser fundat pel nostre Dalai Lama el Gran, i el so del gran Nom és part del nom del monestir. Es diu que abans d'abandonar Lhasa para sempre, el gran Dalai Lama va tenir una misteriosa comunió en aquest monestir. És veritat, diversos “Lamas” van desaparèixer d'aquest monestir per dur a terme grans tasques noves. Allí podries trobar algú familiar per a tu.»
- Lama, pots dir-me una mica sobre els tres monestirs més grans prop de Lhasa: Sera, Ganden i Depung? El Lama somrigué.
“Oh, són grans monestirs oficials. A Sera, pots trobar molts lluitadors veritables entre els tres mil “Lamas”. Molts “Lamas” de països estrangers, com Mongòlia, estan en Ganden. Allà està el tron del nostre Gran Mestre, Tsong Khapa. Ningú pot tocar aquest gran seient sense tremolar. Depung també té alguns “Lamas” savis.»
-Lama, hi ha algunes galeries ocultes sota el Potala? I existeix un llac subterrani sota el temple principal? El Lama va tornar a somriure.
“Saps tantes coses que sembla que hagis estat en Lhasa. No sé quan has estat allà. Dóna igual si vas estar ara o amb altres vestimentes. Però si has vist aquest llac subterrani, deus haver estat, o bé com un gran Lama, o bé un criat que duia una torxa. Però com a criat no podries saber totes les coses que m'has dit. Probablement sàpigues també que en molts llocs de Lhasa hi ha deus d'aigües termals i en algunes cases les persones usen aquest aigua per als seus quefers.»
-Lama, he escoltat que alguns animals cérvols, esquirols i xacals s'acosten als “Lamas” que mediten en les coves dels boscos dels Himalaies, i que els simis i micos de vegades els porten el seu menjar.
“Per la meva banda, us pregunto, què és impossible? Una cosa és evident: que un cérvol no s'acostaria a un ésser humà en una ciutat perquè molt poques vegades es troben persones ben intencionades en aquests llocs plens de gom a gom de gent. La humanitat no coneix la importància i l'efecte definit de les aures; no s'adonen que no només els éssers humans, sinó fins als objectes, també posseeixen les seves aures significatives i eficaces.»
-Lama, sabem d'això i fins a hem començat a fotografiar-los. I quant als objectes inanimats, Lama, també sabem una mica sobre el Tron del Mestre, i que ningú ha de tocar aquest tron. D'aquesta manera, la presència del Gran sempre és a prop.
“Si coneixeu el valor d'un tron tan venerat, llavors coneixeu el significat de la condició de Guru (Mestre espiritual). La relació amb ell és la més elevada que podem arribar en vida. Aquesta condició ens protegeix i ascendim a la perfecció conforme la nostra estima al Guru. Aquell que coneix el significat essencial del Guru no parlarà en contra de les relíquies. En Occident, també teniu retrats dels éssers benvolguts i sentiu una gran estima pels símbols i els objectes que van usar els vostres avantpassats i grans Guies. De manera que no ho prengueu com idolatria, sinó només com una profunda veneració i record del treball que va portar a terme algú gran. I no és solament aquesta veneració externa, perquè si sabeu una mica de l'emanació física dels objectes, llavors també sabeu una mica sobre la màgia natural. Què penseu del ceptre màgic que indica les riqueses subterrànies de la terra?»
-Lama, pertot arreu coneixem moltes històries de l'estrany poder d'aquesta vareta mòbil, a través de la qual es localitzen moltes mines, deus i pous.
«I qui creieu que treballa en aquests experiments, la vareta o l'home?»
-Crec, Lama, que la vareta és un objecte mort, mentre que l'home està ple de vibracions i poder magnètic. De manera tal que la vareta és només una ploma, un instrument en la mà.
“Sí, en el nostre cos tot està concentrat. Només heu de saber com usar-lo, i com no abusar d'ell. Per ventura a Occident sabeu una mica en relació a la Gran Pedra en la qual estan concentrats poders màgics? I sabeu de quin planeta va venir aquesta pedra? I qui posseïa aquest tresor?»
-De la Gran Pedra tenim tantes llegendes com vosaltres teniu imatges de Chintamani, Lama. Des de l'antiga època dels druides, molts pobles recorden aquestes llegendes sobre les energies naturals ocultes en aquest estrany objecte del nostre planeta. Moltes vegades, en aquestes pedres caigudes hi ha diamants ocults, però aquests no són res en comparació d'alguns altres metalls i energies desconegudes que es troben tots els dies en les pedres i en les nombroses corrents i llamps. Lapis Exilis (la Pedra de l'Exili), així es diu la pedra que esmenten els antics Meistersingers (Mestres Cantores). Veiem que Occident i Orient estan treballant junts en molts principis. No ens cal anar als deserts per a escoltar notícies de la Pedra. En les nostres ciutats, en els nostres laboratoris científics, tenim altres llegendes i proves. Per ventura algú hagués cregut que els contes fantàstics que parlen de l'home volador es complirien? No obstant això, ara, el correu de tots els dies, els visitants quotidians, poden arribar volant.
“Certament, el Sant va dir fa molt que els ocells d'acer volarien per l'aire. Però al mateix temps, sense la necessitat d'aixecar aquestes masses tan pesades, podem elevar-nos en els nostres cossos més subtils. Vosaltres els occidentals sempre somieu amb escalar l’Everest amb pesades botes; però nosaltres arribem a les mateixes altures i cims molt més alts sense problemes. Només és necessari pensar, estudiar, recordar i saber com prendre conscientment totes les experiències pròpies en els cossos més sublims. Tot ha estat indicat en la Kalachakra, però només uns pocs ho han comprès. Vosaltres a Occident, amb els vostres aparells limitats, podeu escoltar sons a llarga distància. Fins i tot, podeu captar els sons còsmics. Però fa molt, Milarepa, sense cap aparell, podia escoltar totes les veus supremes.»
-Lama, és veritat que Milarepa, en la seva joventut, no va ser un home espiritual? En alguna part hem llegit que fins va arribar a matar a tota la família del seu oncle. Com, llavors, pot un home semblant convertir-se en un ésser espiritualment evolucionat, després de tals excessos d'ira i fins a l’assassinat?
“Tens raó. En la seva joventut, Milarepa no només va matar a aquesta família, sinó que probablement va cometre molts altres crims horribles. Però els procediments de l'esperit són inexplicables. D'un dels vostres missioners, hem escoltat la història del vostre sant anomenat Francesc. No obstant això, en la seva joventut també va cometre moltes ofenses, i la seva vida llavors no era pura. Com va poder assolir en una vida tanta perfecció que a Occident se li considera un dels sants més enaltits? Dels vostres missioners, que van visitar Lhasa en segles passats, hem après molts contes, i alguns dels vostres llibres estan en les nostres biblioteques. Es diu que es poden trobar llibres del vostre evangeli segellats en alguns de nostres Stupas. Potser nosaltres sapiguem millor que vosaltres com venerar les religions estrangeres.»
-Lama, és tan difícil per a nosaltres els occidentals venerar la vostra religió; moltes coses són tan confuses, moltes coses estan tan corruptes. Per exemple, com podria comprendre un foraster, al veure dos monestirs completament iguals per fora que en un es prediqui el budisme, mentre que, l'altre sigui l'enemic declarat del budisme? Encara més, si entrem en aquests monestirs, veiem superficialment gairebé les mateixes imatges. Així, per a un foraster, distingir si una svástica està posada en la direcció invertida o no, és tan difícil com comprendre per que la mateixa iconografia pot actuar a favor i en contra de Buda. És difícil per a un estrany entendre perquè les persones que són completament ignorants i a qui els dóna per beure tenen el mateix títol de Lama que tu, que saps moltes coses i tens tanta cultura.
“Tens raó. Molts “Lamas” usen la vestidura lamaísta, però la seva vida interior és molt pitjor que la d'un laic. Moltes vegades, entre molts milers de “Lamas”, podeu conversar sobre assumptes elevats i esperar una resposta digna. Però per ventura no succeeix el mateix en la vostra religió?
Hem vist molts missioners; parlant del mateix i únic Crist, però s'ataquen els uns als altres. Cadascun diu que el seu ensenyament és superior. Jo creo que Issa (Jesús) va brindar només un ensenyament, llavors com aquest gran Símbol pot tenir tantes divisions que es declaren hostils entre si? No creieu que som tan ignorants. Hem escoltat que ritus celebrats per una secta de sacerdots cristians no són reconeguts per altres sacerdots també cristians. Per tant , es dedueix que heu de tenir molts Crists oposats.
En els nostres deserts, s'han trobat moltes creus cristianes. Una vegada vaig preguntar a un missioner cristià si aquestes creus eren autèntiques i em va dir que eren creus bastardes, que durant totes les èpoques el fals cristianisme havia penetrat Àsia, i que no hem de considerar aquestes creus símbols elevats. Llavors, digues-me, com distingirem la creu autèntica de la falsa? Nosaltres també tenim una creu en el Gran Signe de Ak Doje. Però per a nosaltres, és el gran signe de la vida, de l'element ardent: el signe etern. Ningú parlaria en contra d'aquest signe!»
-Lama, sabem que només a través del coneixement de l'esperit podem percebre el que és autèntic.
“Novament demostreu el vostre coneixement de les grans coses. Novament parleu com si ho féssiu des de la nostra poderosa Kalachakra. Però com desenvoluparem el nostre gran enteniment? És veritat, som savis d'esperit; sabem tot, però com evocarem aquest coneixement de les profunditats de la nostra consciència i ho transmetrem a les nostres ments? Com reconeixerem les fronteres necessàries entre la vida ascètica i la vida mundana? Com sabrem quant de temps podem ser ermitans i quant temps hem de treballar entre els homes? Com sabrem quin coneixement pot revelar-se sense causar dany i quin potser el més elevat pot ser divulgat només a uns pocs? En això consisteix el coneixement de la Kalachakra.»
-Lama, la gran Kalachakra és pràcticament desconeguda, doncs es confon el seu ensenyament amb l'ensenyament inferior tàntric. Així com teniu veritables budistes, i els seus oposats, els Bon Po, també teniu un Tantra més baix, de fetilleria i nigromància. I per ventura el Sant no va denunciar la fetilleria? Digues-me amb franquesa si un Lama podria ser un fetiller?.
“Tens raó. Els nostres grans Mestres no només van prohibir la fetilleria, sinó també un desplegament indegut de forces superiors al normal. Però si l'esperit d'algú està tan avançat que pot portar a terme moltes coses i utilitzar qualsevol de les seves energies de manera natural i per al bé comú, llavors, ja no es tracta de màgia, sinó d'un gran assoliment, una gran labor per a la humanitat.
A través dels nostres símbols, a través de les nostres imatges i thankas, podeu veure com actuaven els grans Mestres; entre els molts grans Mestres, veieu pocs en absoluta meditació. En general , porten a terme una part activa en la gran labor. O bé ensenyen a les persones o dominen les forces fosques i els elements; no temen enfrontar-se a les forces més poderoses i aliar-se amb elles, sempre que sigui pel benestar comú. De vegades podeu veure als Mestres en veritable conflicte, dispersant les forces malignes de l'esperit. La guerra terrenal no està sancionada per nosaltres, però els budistes, al llarg de la història, han estat atacats en dues ocasions i ells mai han estat els agressors. Hem escoltat que durant la vostra recent Gran Guerra, els sacerdots cristians d'ambdós costats deien que Issa i Déu estaven amb ells. Si Déu és un, hem de comprendre amb això que estava en conflicte amb ell mateix. Com podeu explicar una contradicció que resultava tan inexplicable per a tots els budistes?»
-Lama, aquesta guerra ha acabat. L'error més desastrós pot succeir, però ara totes les nacions estan pensant com abolir no només la idea sinó el material i els instruments veritables de la guerra.
“I creieu que haurien d'abolir-se totes les armes i bucs de guerra? És millor que els transformeu en instruments de pau i d'un ensenyament més elevat. M'agradaria veure els grans bucs de guerra convertir-se en escoles viatgeres d'alt ensenyament. És això possible? Durant el meu viatge a la Xina, vaig veure tantes armes i bucs de guerra que vaig pensar que si només aquestes espantoses creacions poguessin ser símbols d'un ensenyament elevada, abans que símbols de matances quin tremend flux d'energia còsmica serien pel món!»
-Lama, la serp pica, no obstant això està considerada el símbol de la saviesa.
“Probablement heu escoltat l'antiga paràbola de com es va advertir a l'escurçó que no mossegués, sinó que només xiulés. Cadascun ha de ser poderós, quin protecció considereu com la més poderosa?»
-Lama, certament, només el poder de l'esperit proporciona la protecció, doncs només en l'esperit som enfortits mental i físicament. Un home, concentrat espiritualment, és tan fort com una dotzena dels atletes més musculosos. L'home que sap com usar els seus poders mentals és més fort que la munió.
“Ah!, novament ens aproximem a la nostra gran Kalachakra: qui pot existir sense aliment?, qui pot existir sense dormir?, qui és immune a la calor i al fred?, qui pot guarir ferides? En realitat, només aquell que estudia la Kalachakra.
Els grans Azaras que han tingut accés als Ensenyaments de la Índia , coneixen l'origen de la Kalachakra. Saben moltes coses que, quan es revelin per ajudar a la humanitat, regeneraran la vida per complet. Distretament, moltes dels Ensenyaments de la Kalachakra s'usen tant en Orient com a Occident, i àdhuc tenint en compte aquesta utilització inconscient, els resultats són moltes vegades meravellosos. Per tant , és comprensible com d’incomparablement grans serien les possibilitats manifestades per un assoliment conscient i com sàviament podria usar-se la gran energia eterna, aquesta matèria sublim i imponderable que es troba dispersa pertot arreu i que està al nostre abast en tot moment. Aquest Ensenyament de la Kalachakra, aquesta utilització de l'energia primària, ha estat anomenada: Ensenyament del Foc. El poble hindú sap que el gran Agni, encara que sigui un ensenyament antic, serà el nou ensenyament per al Nou Món.
Hem de pensar en el futur; i sabem que en l'Ensenyament de la Kalachakra jeu tot el material que pot aplicar-se per al millor dels usos possibles. Ara hi ha molts mestres, tan diferents com hostils els uns amb els altres. I no obstant això, molts d'ells parlen d'una única cosa i aquesta cosa està expressada en la Kalachakra. Un dels vostres sacerdots una vegada em va preguntar: “Per ventura la càbala i Xangril·la no són part d'aquest únic ensenyament?". Va preguntar: "Per ventura el gran Moisés no és un iniciat del mateix ensenyament i un seguidor de les seves lleis?". Podem afirmar només una cosa: cada ensenyament de la veritat, cada ensenyament de l'alt principi de la vida, prové d'una única font. Molts antics Stupas budistes han estat convertits en temples Linga i moltes mesquites tenen parets i els fonaments d'antics viharas budistes. Però quin mal es pot trobar en això, si aquestes construccions han estat dedicades a l'únic principi elevat de la vida?
Moltes imatges budistes sobre les roques troben els seus orígens en ensenyaments molt anteriors al Sant. No obstant això, també simbolitzen la mateixa essència elevada.
-Què és el que es revela en la Kalachakra? Hi ha moltes prohibicions? “No, l'excels ensenyament exposa només el constructiu. Així és. Es proposen les mateixes forces elevades per a la humanitat. I es revela, amb fonament científic, com la humanitat pot usar les forces naturals dels elements. Quan us diuen que la ruta més curta és a través de Xangril·la, a través de la Kalachakra, significa que l'assoliment no és un ideal impossible, sinó que és una cosa a la que pot arribar-se a través d'una aspiració sincera i afanyosa aquí, en aquesta terra i en aquesta encarnació. Aquesta és l'Ensenyament de Xangril·la. És veritat, qualsevol pot assolir-la. Realment, cadascun pot escoltar la pronunciació de la paraula Kalagiya.
Però per a arribar a aquest estat, un home ha de dedicar-se enterament a la labor creativa. Aquells que treballen amb Xangril·la, els iniciats i els missatgers de Xangril·la, no se senten reclosos, viatgen pertot arreu. Amb molta freqüència, la gent no els reconeix i de vegades ells no es reconeixen entre si. Però porten a terme el seu treball, no per al seu propi profit, sinó per a la gran Xangril·la. Tots ells coneixen el gran símbol del caràcter anònim. De vegades semblen rics, i no obstant això, manquen de possessions. Tot és per a ells, però no prenen res per a si. D'aquesta manera, quan us dediqueu a Xangril·la, tot us és llevat i tot us és donat. Si us penediu, vosaltres mateixos sou els perdedors; si doneu alegrement, us enriquiu.
En essència, l'Ensenyament de Xangril·la s'assenta sobre el següent: no parlem d'alguna cosa distant i secreta. En conseqüència, si sabeu que Xangril·la està aquí, en la terra, si sabeu que tot pot assolir-se aquí, en la terra, llavors tot ha de recompensar-se aquí, en la terra. Heu escoltat que la recompensa de Xangril·la veritablement està aquí i que els seus guanys es multipliquen. El que s'ha dit no és perquè l'Ensenyament de Xangril·la sigui única, sinó perquè l'Ensenyament de Xangril·la és vital, perquè es lliurà perquè sigui útil en el plànol de les encarnacions terrenals i pugui ser aplicada a les condicions humanes, qualssevol que aquestes siguin. De quina manera podem estudiar l'acció? Com estar preparats per a qualsevol forma de conquesta, com estar oberts a tot? Només amb l'estudi pràctic de Xangril·la. Quan llegiu llibres que tracten de Xangril·la, en part traduïts a altres idiomes i en part vetllats, no us sentiu confosos amb els grans símbols. Fins i tot a Occident, quan parleu de grans descobriments, useu un llenguatge tècnic i el lleg no ho comprèn i pren les expressions literalment, jutjant només en la superfície. En aquest sentit, el mateix pot dir-se de les grans escriptures com dels documents científics.
Alguns prenen els grans Puranas en el seu sentit literal. Quina conclusió poden treure? Només la que pot obtenir-se des de la superfície del llenguatge, de la seva filosofia, però no de la importància dels signes que s'usen. L'harmonia de l'exterior i de l'interior pot assolir-se només a través de l'estudi de la Kalachakra. Probablement haureu vist els signes de la Kalachakra en les roques, en llocs completament deserts.
Algunes mans desconegudes han fet un dibuix en les pedres o han gravat les lletres de la Kalachakra sobre les roques. És veritat, és veritat, només a través de Xangril·la, només a través de l'Ensenyament de la Kalachakra, es pot assolir la perfecció de la ruta més curta.
Kalagiya, Kalagiya, Kalagiya. Veniu A Xangril·la!»
-Després la nostra conversa es va tornar encara més bella i sagrada. Des d'aquells moments va penetrar aquesta nota que exalta tots els esforços humans. Parlarem de la muntanya Kailash, dels ermitans que fins a avui viuen en les coves d'aquesta meravellosa muntanya, satisfent l'espai amb els seus crides que evoquen la justícia.
I després parlarem d'Aquell Lloc que hi ha al nord del Kailash...
Va caure el crepuscle i tota l'habitació va semblar cobrar un nou significat. La imatge de Chenrezi, superbament brodada sobre la seda brillant que penjava per sobre del cap del Lama, semblava observar-nos d'una manera molt atractiva. Aquestes imatges ja no es troben en el Tibet.
A cada costat d'aquesta imatge havia unes altres, també d'una estranya lluentor. Una d'elles era Amitayus; l'altra, el Senyor Buda, sempre immutable amb el signe inconquistable del llamp el dorje en la mà. Des del santuari en l'habitació, Dolma, la Tara Blanca, somreia benignament.
D'un ram de fúcsies fresques i dàlies violetes emanava una refrescant vitalitat. També des d'allí brillava la imatge del Poderós, l’Invencible Rigden Ciyeppo i La seva Presència novament ens va recordar el lloc misteriós al nord del Kailash.
En els cantons d'aquest estendard havia quatre imatges molt significatives. Sota estava el successor de Rigden Gyeppo amb un pandit hindú, un dels primers exponents de la Kalachakra. En els cantons superiors havia dues imatges del Tashi Lama, el de l'esquerra era el Tercer Tashi Lama, Pachen Palden yeshe, que va donar notícies sobre Xangril·la. A la dreta, hi havia una altre figura corresponent a l'actual Tashi Lama, Pachen Chö kyi nyidt. geleg nam-jyal palpo, que ha enviat recentment una altra plegaria: Xangril·la la Resplendent. En el centre de l'estendard està el propi Rigden Gyeppo i des de la base del seu tron irradiava la Ak dorje creuada, la Creu de la Vida. Una legió d'homes estava reunida davant del tron de Rigden: qui no estava entre ells! Havia un habitant de Ladak, amb el seu alt barret negre; xinesos amb els seus barrets rodons amb una bola vermella damunt; aquí, amb les seves vestimentes blanques, havia un hindú; allà, un musulmà, amb un turbant blanc. Aquí, kirguizes, buriats, kalmuks; i allà, mongols amb els seus vestits característics.
Cadascun oferia al Sobirà els millors presents de les seves terres: fruits i grans; teixits i armadures i pedres precioses. Ningú obligava a aquestes nacions; venien voluntàriament de totes parts de l'Àsia, a envoltar al Gran Guerrer. Potser estaven conquerits? No, no havia humilitat quan s'acostaven a Ell. Les nacions se li aproximaven com al seu propi i únic sobirà. La seva mà apuntava cap a la terra com en el majestuós gest del gran Lleó Sange; sobre la força de la terra va fer el seu jurament de construir constantment.
De l’aromàtic encens de davant de la imatge, ascendien vapors blavosos que suraven davant d’ella inscrivint nombrosos signes en la misteriosa llengua Senzar. Després, per temor que aquells que no coneixen la Gran Veritat la profanessin, els signes fragants suraven junts i s'esvaïen en l'espai.

Imatges estretes del museu de Nicolas Roerich.